CARTES CREUADES

Contra la plaga de la corrupció

Miquel Puig i Xavier Fina, 'Cartes creuades per al 27-S'
i Miquel Puig I Xavier Fina
16/09/2015
4 min

MIQUEL PUIG: SÍ

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Si hi arriben, no podran tornar enrere

Avui toca parlar de corrupció, però abans d’entrar-hi haig de comentar l’afirmació final del teu article d’ahir: “A la majoria de les tertúlies emeses a TV3 hi ha posicions unànimes a favor del procés”. L’any passat vaig freqüentar la tertúlia del 23 24 i era estrany el dia que no m’hi trobava algú radicalment en contra (els més habituals, Joan López i Esperança Garcia). Un dia vaig anar al .Cat i hi havia un representant de cada partit. No és una mostra representativa, ho sé, però és la que tinc.

Entrant en matèria, avui podríem repetir els discursos de les dues cartes anteriors: tots dos volem viure en un país, independent o no, on la corrupció sigui mínima. Tu pots dir que l’experiència autonòmica, amb els embolics de CiU i del PSC, no convida a l’optimisme. Jo puc dir que, sense la independització, segur que seguirem igual, perquè segur que les regles del joc tornaran, tard o d’hora, a ser les mateixes i que l’independentisme només podrà haver guanyat si s’ha compromès amb la construcció d’unes institucions íntegres.

Afegiré, però, un argument que em sembla definitiu. El procés independentista durarà molt, perquè la resistència de l’estat espanyol a reconèixer la secessió serà numantina. Durant tot aquest període, l’independentisme serà sotmès a un escrutini exhaustiu per part de l’Estat (quants dies trigarà a aparèixer el proper dossier sobre Artur Mas?). Per tant, podem tenir la certesa que l’equip que arribarà a la meta estarà net. No podem dir el mateix dels qui s’hi hauran estat oposant. Ras i curt: el que queda d’Unió podrà (si vol i si toca poder) seguir fent de les seves, mentre que el que quedi de Convergència, no.

Per acabar, permet-me que expliqui per què crec que, si l’independentisme es compromet a la construcció d’un país millor (un pas imprescindible per triomfar), després no tindrà altre remei que complir-ho. Tu ho interpretaves en el sentit que el concurs de les CUP serà necessari, i que aquesta formació sí que garanteix que el nou país serà diferent i millor. No és ben bé això. Els països millors no són els que tenen un partit de guardians de l’ètica pública, sinó els que tenen unes classes mitjanes polititzades i participatives. Acemoglu i Robinson expliquen molt bé com va ser que el Regne Unit va esdevenir el que ara denominem un estat de dret: perquè, per desplaçar un rei, els aristòcrates van haver de pactar amb plebeus unes noves regles del joc, el Bill of Rights. Salvant les distàncies, ara es tracta de fer el mateix.

XAVIER FINA: SÍ/NO

Les blanques o les negres?

Amb molta alegria i un punt de preocupació comprovo diàriament que estem molt (massa?) d’acord. Compartim una reivindicació de la racionalitat, evitem el sentimentalisme polític i no creiem ni en frases solemnes ni en solucions màgiques. Vull suposar que l’Antoni Bassas ja hi comptava i que no estarà decebut per les nostres coincidències.

No sé si també compartiràs algun dels meus principals problemes amb el procés. En primer lloc, un cert esgotament per la seva omnipresència. En sóc còmplice, ho sé. Però, superat el 27-S, ens convindria un relaxament. Que la cosa -sigui quina sigui- va per llarg. El meu segon problema és amb la idolatria que el vessant populista del procés està generant cap a determinats personatges mediocres. Res a fer. Però el que més em carrega és la simplificació i la binarització de molts debats. Per exemple, el de la corrupció.

No podem estar satisfets amb el nivell de corrupció del nostre país. Perquè és molt alt i perquè l’habitual “els espanyols, més” no em consola. De la mateixa manera que la poca pluralitat de les televisions espanyoles no converteix TV3 en plural, l’alta corrupció dels grans partits espanyols -especialment del PP- no converteix automàticament els grans partits catalans en nets.

Hi ha un argument que em sembla especialment significatiu quan, des d’un cert independentisme, s’analitza la corrupció catalana. Són restes, diuen, d’una manera de fer espanyola, és com l’herència que encara conservem de pertànyer a un estat corrupte. Un argument així no demana massa resposta. Però l’he sentit dir a persones amb pes a les files independentistes. Ho destaco perquè perspectives com aquestes a molts ens allunyen d’un possible projecte transformador. No animen a creure en un nou país.

La corrupció em preocupa. Com a tu, n’estic convençut. Però tant o més que el mateix fenomen, les reaccions que ha generat: des del cas Banca Catalana -amb insults als diputats socialistes al Parlament- fins a investigacions judicials ben recents. Intuïm que aviat apareixerà l’“expedient Mas”. Alguns se’l creuran tot. D’altres el negaran sencer. Tot ben binari. Tot des d’uns judicis previs i inamovibles.

L’estat espanyol fa guerra bruta? Sí. ¿Hi ha motius racionals per vincular determinades obres públiques al finançament de CDC? També. ¿Junts pel Sí respon a una demanda legítima d’una part de l’independentisme? Sí. ¿És una manera d’ocultar una marca tacada pel “cas Pujol” i pel 3%? També. I així fins a l’infinit. Com deia l’Eugenio: ¿quines ovelles, les blanques o les negres? Les blanques. ¿I les negres? També.

stats