Un conte de fades contra la crisi de la monarquia

MadridMadrid s’ha convertit aquest dimarts en un escenari de conte de fades perquè una noia de 18 anys no tingués cap dubte que Espanya està amb ella i que la monarquia no corre cap perill. Cal dir que des del punt de vista escenogràfic tot ha funcionat a la perfecció. Des de primera hora del matí la policia ja vigilava el recorregut i els accessos al Congrés de Diputats, els balcons estaven guarnits amb banderes espanyoles i la gent ja començava a prendre posicions. Les teles i les ràdios martellejaven des de primera hora del matí que era una jornada històrica. Tot i això, encara hi havia, a la zona zero del sentiment monàrquic espanyol, algun despistat o despistada que preguntava a la policia què estava passant.

El Congrés també s'ha vestit de gala i els diputats i diputades, abillats com si anessin de boda, aprofitaven per fer-se fotos. Tot eren somriures i bones paraules, de cara enfora, però en els corrillos el tema estrella era la foto de Santos Cerdán amb Carles Puigdemont i la investidura imminent. Pedro Sánchez és un mestre dels tempos polítics, i en el dia que la dreta se li havia de tirar a la jugular resulta que ha sortit indemne. Als escons de la dreta ha estat un dia difícil, perquè ja es veuen a l’oposició, però havien de serrar les dents.

Felipe i Aznar

La tribuna ha estat un escenari de trobades i encaixades. La més significativa ha estat la sintonia que mostren sense cap problema Felipe González i José María Aznar, que han departit una llarga estona. La conversa no semblava interessar gaire a Mariano Rajoy, que s’ha retirat ràpidament al seu seient. Quan ha arribat José Luis Rodríguez Zapatero, l’home que mou els fils de la investidura de Puigdemont, es podria preveure un cert moment de tensió. Però Zapatero té una arma secreta, el seu somriure. Impossible fer-li un lleig en aquest context. La salutació amb ells dos ha estat freda, però.

Aplaudiments i fervor

A mesura que s’acostava el moment de l’entrada de la família reial a l’hemicicle, que es podia veure a la pantalla gegant, s’ha anat fent el silenci a la cambra. Els primers a pujar a l’estrada han estat, vestits de frac ells, els membres de les meses del Senat i el Congrés. El silenci, gens habitual a la cambra, creava una atmosfera de solemnitat, com si estigués a punt de passar alguna cosa sobrenatural. I de fet la monarquia té un deix de sobrenatural, ja que consisteix a creure que una persona concreta ostenta la representació de l’Estat per qüestió d’herència. L’entrada dels reis ha aconseguit, d’aquesta manera, l’efecte buscat, quan tots els presents s’han aixecat i han aplaudit amb força i convicció.

Semblava que l’acte transcorreria amb total normalitat protocol·lària i institucional, però no. Francina Armengol ha fet un discurs molt polític i ple de picades d’ullet a la nova situació política, amb cites de Vicent Andrés Estellés i Felipe Juaristi, i crides a lluitar contra la desigualtat social. Les cares dels diputats de Vox i del PP eren un poema, i com passa sempre els populars han decidit no exterioritzar el descontentament però els de Vox sí que ho han fet i s’han negat a aplaudir el discurs.

El pols dels aplaudiments

Després del jurament s’ha tornat a produir un altre pols entre l’esquerra i la dreta. Quan es portaven dos minuts d’aplaudiments els diputats d’esquerres han començat a afluixar amb la intenció d’acabar aquí, però llavors els diputats del PP i Vox han redoblat els seus aplaudiments i els han adornat amb crits de "Viva España" i "Viva el rey!", de manera que els primers s’han vist arrossegats a continuar picant de mans. El ministre d’Universitats, Joan Subirats, ha deixat d’aplaudir i ha reprès l’activitat en diverses ocasions amb cara de circumstàncies.

Per la seva banda, la princesa Elionor ha complert amb el seu paper amb la professionalitat que se li suposa i provocant una satisfacció indissimulada en els seus pares. Durant el discurs d’Armengol s’ha mantingut amb l’esquena recta i mirant a l’infinit, com si fos una esfinx. El seu paper és, en efecte, aquest, ser una esfinx. Però després del conte de fades d’avui, algú li haurà d’explicar que potser amb això no n’hi ha prou si vol salvar de veritat la monarquia.