Model de Finançament

Núria Bosch: "El consorci que preveu l'Estatut permetria a la Generalitat tenir la clau de la caixa"

Catedràtica d'economia a la Universitat de Barcelona

Núria Bosch a la Facultat d’Economia i Empresa de la UB a Barcelona.
20/07/2024
4 min

BarcelonaNúria Bosch (Bigues, 1955) és catedràtica a la UB, on dirigeix l’àrea d’Economia i també lidera la càtedra de Federalisme Fiscal a l’Institut d’Economia de Barcelona. Recentment ha publicat el llibre Models de finançament (Tibidabo Edicions) a quatre mans amb la també economista Maite Vilalta.

Per què Catalunya és la segona o tercera que més ingressa al model de finançament i baixa a la novena posició amb l’anivellament?

— El problema és la distorsió que donen els fons de suficiència, de competitivitat i de coordinació, que després d’aplicar-se donen resultats completament arbitraris, on comunitats amb una capacitat fiscal molt per sota de la mitjana es posen en les primeres posicions, però també hi ha comunitats per sota de la mitjana com el País Valencià que encara perden més posicions i, evidentment, Catalunya, que baixa de la segona o tercera a la novena o desena.

L’objectiu és que tots els ciutadans de l’Estat tinguin serveis públics similars independentment d’on visquin. Es compleix?

— Ja veiem que no. Els recursos per habitant que proporciona el model a les diferents comunitats autònomes canvien molt i el cost de subministrar certs serveis varia en funció de la comunitat. Per exemple, a Catalunya el cost és superior perquè tenim un nivell de vida més alt i un IPC més alt. Si tens menys recursos, pots oferir menys serveis i això afecta al benestar dels ciutadans.

Quin incentiu poden tenir per canviar el model les autonomies que més se’n beneficien?

— Quan hi ha hagut una reforma del model, sempre s’ha posat com a condició que cap autonomia hi perdi, això és l’ABC. Si no poses aquesta condició, no hi ha negociació política. Mai ningú hi ha perdut. Però l’Estat hi ha de posar més diners. Si el pastís és el mateix i fem talls diferents, algú hi perdrà. Els impostos de l’Estat han estat creixent més que els de les autonomies i té recursos que podria dirigir cap a les autonomies i fer més gran el pastís.

La Generalitat reclama el concert econòmic i ERC l’ha definit com una condició per investir Illa.

— El concert econòmic és un model que existeix a Espanya per al País Basc i Navarra, però no existeix en cap país federal. A Alemanya els lands gestionen els impostos federals, com l’IVA, l’IRPF i l’impost de societats, però no es queden tots els recursos i després fan una aportació a la federació, com passa amb la quota basca. El que fan és repartir-se el rendiment d’aquests impostos amb un percentatge que també inclou els governs municipals en alguns casos. El gran problema del concert econòmic és que l’Estat es queda sense recaptar diners d’un territori i això en cap país federal passa. En el cas de Catalunya es diu que a part de la transferència per finançar els serveis de l’Estat n’hi haurà una altra per contribuir a la solidaritat amb la resta de comunitats, cosa que no existeix al País Basc i Navarra.

Tothom parla de la clau de la caixa.

— Es podria arribar a un acord en què impostos com l’IRPF, l’IVA i els especials, que ara estan cedits parcialment a les comunitats autònomes, els gestionessin elles, però com els lands alemanys. El govern espanyol se seguiria quedant amb una part, la que es fixés. Això és el que pretenia el consorci que preveu l’Estatut. Volia fer partícip la Generalitat de la gestió dels impostos i això ja permetria en certa mesura tenir clau de la caixa, perquè la Generalitat hi estaria representada de ple dret.

No hi ha hagut cap interès en el consorci en els últims quinze anys.

— Quan es va aprovar el model actual, el 2009, es va intentar posar en marxa el consorci, però llavors no es va arribar a un acord. Com que hi va haver canvi a la Generalitat (del tripartit a CiU), el nou govern va tenir altres objectius i entre la crisi econòmica i que no hi ha hagut interès polític no s’ha posat sobre la taula. 

Aquest seria un model de finançament singular per a Catalunya?

— Seria un model diferent per a Catalunya. Es podria acordar que en lloc de participar la Generalitat al 50% en l’IRPF, s’incrementés al 65%, per exemple, i a la vegada la Generalitat tindria el dret de gestionar-lo. Però la qüestió clau de tot plegat és l’anivellament, perquè si et donen el 65% però després en la redistribució et toca aportar molt més, et quedes igual.

La Generalitat vol un model bilateral, però tota la resta d’autonomies s’hi oposen.

— En certa mesura, sempre quan s’ha negociat una reforma del model hi ha hagut relació bilateral. El 2009 la Generalitat liderava el model i s’inspira molt en el que conté l’Estatut de Catalunya, ja hi havia certa relació bilateral. Això té ara viabilitat política tal com està el mapa actual? Al Congrés s’acaba d’aprovar l’amnistia amb una majoria determinada i també es podria donar aquesta conjuntura si s’hagués de reformar la LOFCA per donar un tracte específic a Catalunya.

En altres països existeixen exemples de comunitats amb regles pròpies.

— Al Canadà, el Quebec té un model específic i, encara que no sigui un país federal, al Regne Unit, Escòcia té un finançament particular diferent del que tenen Anglaterra o Gal·les.

L’altra qüestió és el tema del dèficit fiscal. Es pot fixar un límit?

— No. El dèficit fiscal és degut a un mal finançament, sí, però també perquè l’Estat inverteix poc a Catalunya. No ve només pel model de finançament. No hi ha cap país federal que en el seu model de finançament limiti el dèficit fiscal. I un territori ric en tots els països té dèficit fiscal, perquè ha de ser solidari. El que es pot qüestionar és la magnitud d’aquest dèficit, que a Catalunya és important.

És urgent la reforma del finançament, caducat des del 2013?

— És urgent i crec que hi ha unanimitat a totes les autonomies, especialment pel que fa al desequilibri vertical: el fet que l’Estat hagi anat guanyant molt més en el repartiment dels impostos que no pas les comunitats autònomes. Qui té les despeses més rellevants i que tenen un major creixement són les autonomies: educació, sanitat i serveis socials.

stats