El Consell d’Estat dona una bufetada històrica a Rajoy

PeriodistaLa improvisació i desesperació de Rajoy ha aconseguit una fita històrica: que el Consell d’Estat rebutgi avalar la iniciativa de presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra la candidatura de Carles Puigdemont davant el TC. I, a més, el caràcter fantasmal d’aquesta iniciativa ha quedat escrit en lletres daurades: el rebuig ha aconseguit la unanimitat de tots els membres. Els membres del Consell no van haver de dedicar intensos debats perquè es van limitar a aplicar la jurisprudència del TC: no es poden interposar recursos amb caràcter preventiu.

I és que el govern volia una operació preventiva, és a dir, impedir la sessió d’investidura sense saber encara si Puigdemont hi acudirà o no. Es dona la circumstància, a més, que la candidatura és producte d’una mera tramitació de la mesa del Parlament i del seu president, Roger Torrent. Per tant, el govern pretenia recórrer una cosa que ni tan sols era norma.

Al matí la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, en anunciar a so de bombo i platerets el recurs, en un intent de copar les cadenes de ràdio i de televisió, va apuntar: “Si l’informe del Consell d’Estat és positiu interposarem un recurs d’inconstitucionalitat davant el TC”. És a dir: el govern esperava l’aval del Consell d’Estat. No li va passar pel cap la possibilitat que el Consell li digués que no. Ni, encara menys, que li posés l’stop per unanimitat. La sorpresa va ser tal que la Moncloa va tornar a canviar el guió i va anunciar que, com que els informes del Consell d’Estat no són vinculants, havia decidit presentar el recurs igualment.

La decisió del Consell d’Estat és inèdita i, esclar, tampoc és vinculant per al TC. Però s’ha obert una situació molt complexa. Fonts del TC assenyalen que el ple no pot limitar-se a fer el que és habitual, és a dir, verificar si el recurs ve amb un acord del consell de ministres i l’informe preceptiu del Consell d’Estat, i aplicar immediatament l’article 161.2 de la Constitució, que suposa la suspensió immediata de la resolució o norma recorreguda. Aquesta és una prerrogativa que atorga la Constitució als recursos del govern central contra decisions de les comunitats autònomes. Per tant, el ple del TC haurà d’emprendre un debat in toto, és a dir, sobre si hi ha resolució a recórrer i si el recurs del govern és procedent des del punt de vista formal.

Si el govern presenta el recurs tot i el dictamen del Consell d'Estat col·locarà al TC en una situació molt conflictiva. I és que si no cap en la jurisprudència del TC, segons apunta la comissió permanent del Consell d'Estat, un recurs preventiu i el govern el presenta estaria promovent un frau de llei.

Perquè s'estaria aprofitant l'escàs, per no dir nul, marge del TC per eludir l'article 161.2 de la Constitució (suspensió automàtica d'una resolució de la comunitat autònoma). El govern buscaria la suspensió sabent que no hi ha fonament per al seu recurs, abusant del seu poder amb el risc que quan el TC entri al fons acabi perdent-lo perquè, com ha afirmat el Consell d'Estat, no hi havia fonament.

La vicepresidenta s’ha mostrat aquesta setmana molt descol·locada pels moviments de Puigdemont. Precisament, el viatge de Puigdemont a Copenhaguen de dilluns va portar el govern a enviar missatges a la Fiscalia General de l’Estat perquè emetés un comunicat en què anunciés la seva decisió de presentar una euroordre de detenció contra l’expresident davant el magistrat instructor de la causa de rebel·lió, Pablo Llarena. La idea del govern era espantar Puigdemont amb l’amenaça de detenció perquè suspengués el seu viatge. Si hi hagués hagut un veritable desig de detenir-lo els fiscals haurien pactat, discretament, amb el magistrat Llarena aquest pla d’acció. Es va anunciar la intenció de demanar l’euroordre, Puigdemont va viatjar a Copenhaguen i Llarena va rebutjar emetre-la amb l’argument que en rigor era el mateix Puigdemont qui volia fer-se detenir. Un guirigall.