Conferència de presidents: una via de diàleg amb moltes incògnites

MadridRessuscitar la conferència de presidents autonòmics i incloure-hi el de la Generalitat, Quim Torra, és una de les cartes que el president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, ha decidit jugar per rebaixar la tensió amb Catalunya. Una jugada amb risc evident de fracàs i un alt nombre d’incògnites. La primera i més important és la presència del president català, tenint en compte les absències dels mandataris de Catalunya i Euskadi a l’última, que es va celebrar l’any 2017, i que la política actual de la Generalitat passa, fins ara, per no participar en reunions multilaterals. De moment, el Govern no s’ha pronunciat, però després de l’anunci de Sánchez, la reacció de Torra no va ser ni molt menys d’entusiasme: “Primera notícia. A la conversa que hem tingut -dimarts passat- no m’ha comunicat res d’això que han explicat minuts després. Potser és perquè ja no em considera un president autonòmic. Tot en ordre”.

Les conferències de presidents autonòmics se celebren al Senat des de l’any 2004, quan les va impulsar el llavors president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. “Ideològicament, els presidents som molt diferents, però a l’hora de posar en comú necessitats i interessos, ens trobàvem que teníem els mateixos: el finançament, la sanitat, l’educació, les infraestructures...”, narra un veterà president del PP que ha participat en totes les conferències que s’han celebrat i que ha viscut “des de l’entusiasme inicial fins a la seva decadència”, consumada l’any 2017.

Una trobada poc vinculant

Un dels presidents autonòmics amb qui va coincidir, gràcies a la qual cosa hi manté una bona relació, és José Montilla, que va participar en les del 2007 i el 2009. Tant el popular, que prefereix l’anonimat, com Montilla estan d’acord que la conferència seria més útil si es consolidés i fos vinculant. “No té empara en cap llei. Hauria de ser vinculant i tenir un calendari anual i obligatori”, opina l’exlíder del PSC, que també reclama “òrgans de seguiment per garantir que es compleix allò que s’acorda”. El popular, que va aplaudir l’invent de Zapatero i ho segueix fent com una “iniciativa fantàstica”, també creu que “hauria de tenir una periodicitat fixa”, com succeeix amb els comitès de les regions d’Europa, i que es podria complementar “amb la presència més freqüent, fins i tot diària, dels governs i Parlaments autonòmics al Senat”, cambra que “no funciona com a representació territorial”, completa.

La possibilitat que aquesta conferència sigui clau en les negociacions entre l’Estat i Catalunya és minsa, però el popular reconeix que pot servir per relaxar postures ara mateix polaritzades. Recorda, per exemple, que “a més de les reunions formals, es fan cafès i trobades informals” que ell mateix va mantenir amb els presidents Montilla i Artur Mas i fins i tot amb Jordi Pujol, al qual va rebre a la comunitat que ell presidia. “Aquesta relació es va anar perdent i el 2017 l’absència de Catalunya i Euskadi va afeblir molt la conferència”, explica. Basant-se en això, centra el seu “escepticisme” en una pregunta: “¿Tornaran aquells que estan demanant una relació bilateral al govern, com Catalunya, al prototip multilateral?”. “La trobada és fonamental, però requereix la voluntat de trobar-se, i aquestes dues comunitats van decidir que el fòrum no va amb ells perquè les seves pretensions van més enllà d’això”, lamenta el popular.

Per a ell, models com el de la conferència de presidents, amb més força i convicció, haurien afavorit un clima de “cooperació entre les comunitats”, que podria haver impedit “que fos qüestionada per alguns, ja sigui per defecte o per excés”, afegeix tot referint-se al mateix temps a Vox i la seva aposta recentralitzadora i als independentistes. “No tot té per què passar sempre pel govern central, de vegades n’hi ha prou que les comunitats cooperin entre elles”, completa.

L’expresident Montilla recorda pactes importants com el que va afavorir l’arribada del sincrotró a Catalunya o també la del Barcelona Supercomputing Center, així com l’impuls de documents conjunts sobre aigua i immigració o violència de gènere. Ara bé, reconeix que “moltes vegades els pactes no acaben portant-se a terme” per la falta de seguiment. També recorda amb mig somriure que “un membre del PP va gravar una de les reunions i la va passar a la premsa per dinamitar-la”. Creu que “si es perfecciona” pot ajudar a millorar les relacions de Catalunya amb l’Estat, però no com a única pota d’aquesta relació, sinó “compatibilitzant-se amb altres mecanismes bilaterals fonamentals i que han de seguir operant”.