BarcelonaEl subsol de la política està ple aquests dies de converses discretes i missatges privats i públics. Primer va ser la vicepresidenta, Yolanda Díaz, qui va reconèixer públicament Carles Puigdemont com a interlocutor. Un gest que va indignar molts socialistes, que el van interpretar com una cessió gratuïta, precipitada, innecessària, però que va posar les condicions per a l’aterratge de l’expresident Puigdemont en la política espanyola. Divendres va ser el torn del PNB, que va recuperar la interlocució directa amb Puigdemont a favor de la investidura de Sánchez. Fora de focus i de l’escuma mediàtica, les converses es mantenen discretament i no són fàcils.
L’aprovació d’una amnistia independentista és inassumible per a una part del PSOE i per a la majoria del PP. Hi ha posat paraules José María Aznar, que manté un cert predicament malgrat la corrupció, la Guerra de l’Iraq i les privatitzacions amigues. Un Aznar capaç de parlar del moviment d’alliberament basc quan negociava amb ETA però incapaç de respectar els independentistes catalans. Aznar és avui qui marca els límits a un Alberto Núñez Feijóo a qui se li està posant cara de Pablo Casado abans de ser decapitat.
Les manifestacions de les properes setmanes apujaran el to contra Sánchez amb el missatge que està ordint una traïció a Espanya, però mentrestant es va parlant de les condicions de l’amnistia. El pacte és endimoniat. Per a Sánchez és indispensable que Junts abandoni la unilateralitat, de la mateixa manera que ho va ser per tirar endavant els indults. ¿Es repetirà ara el moviment? Dependrà en última instància de l’expresident Carles Puigdemont i la seva capacitat de contorsionisme. El 5 de setembre, el líder de Junts va parlar de l’1-O i de la unilateralitat en les seves condicions per a la negociació. Va fer un discurs capaç de mantenir el marc ideològic i alhora obrir el camí per negociar l’amnistia. Però el diable és a la lletra petita i la dificultat d’un acord és extraordinària. Per començar, ¿són 3.300 els represaliats, o els 1.430 que fixa avui Òmnium? Quins són els límits? Com i amb quin calendari es desplegaria?
Els negociadors socialistes es plantegen que no poden assumir els costos de l’amnistia sense una rectificació de l’independentisme. N’hi haurà?
Condició de badalonins
Néixer a l’extraradi et dona una visió ajustada del món. Potser no és glamurós, però és útil. Badalona és, a més, una ciutat on hi conviuen moltes ciutats i molts mons. Una urbs travessada per l’autopista com una cicatriu. Una ferida que separa el mar i una certa comoditat menestral d’uns barris del nord fets de l’al·luvió de persones arribades de tot arreu per buscar un futur urgent. Hi ha alguns llocs on conflueixen els diversos mons. Algunes escoles, alguns esplais, espais públics com la platja, la Rambla o el carrer de Mar i, evidentment, la Penya. La diferència social es percep, però l’afició es comparteix i iguala. Badalona té greus problemes d’exclusió i pobresa. Té una biblioteca tancada eternament, col·lectors que mai no s’acaben de construir, delinqüència i agressions sexuals que escandalitzen la nostra societat. També té un alcalde populista amb majoria absoluta. La ciutat és un cos viu en ebullició permanent que s’assembla bastant a la Catalunya real, al conjunt del país. Aquesta setmana he tingut l’oportunitat d’assistir a la inauguració de curs dels cicles de grau superior i mitjà del Col·legi Badalonès. Alguns centenars de joves van escoltar –sense mirar el mòbil– dos empresaris d’èxit nascuts a Sant Crist i la Salut. Dos barris de la cara fosca de la Lluna. Són José Elías (propietari d’Audax Energia i amb un patrimoni valorat per Forbes en 1.000 milions de dòlars) i Enrique Tomás (84 milions d’euros de facturació el 2022). Als Estats Units serien, amb les llums i ombres que tinguin, exemples de superació personal i capacitat emprenedora.
Els joves van escoltar frases contra l’autocomplaença com: “Quan et poses en pla campió, el primer que fas és deixar d’escoltar”. I recomanacions com “S’ha d’aprendre a conviure amb les pors” i “Equivoqueu-vos i no confongueu el fracàs amb abaixar els braços”.
El mateix dia l’alcalde d’aquesta ciutat complexa, Xavier García Albiol, competia públicament amb l’alcalde de Vigo per l’altura de l’arbre de Nadal de la ciutat. Em pregunto quants d’aquests joves aniran a votar a les properes eleccions o entendran la política com alguna cosa pròpia i que afecta les seves vides.
