La condemna per sedició ja ha estat escrita pel Suprem
PeriodistaEl tinent fiscal Miguel Ángel Carballo sap que ja ha guanyat la batalla. Ningú millor que ell és conscient que a l’elevar les seves conclusions a definitives, quan el judici acabi al març, acusarà pel delicte de sedició Josep Lluís Trapero, Cèsar Puig i Pere Soler (acusats encara per rebel·lió) i mantindrà l’acusació per sedició contra la intendent Teresa Laplana. No podria ser d’una altra manera. Perquè, per ventura, ¿no va ser ell qui el 22 de setembre del 2017 va presentar la querella per sedició davant l’Audiència Nacional, avançant-se al fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, arran de la concentració davant la conselleria d’Economia?
El tribunal del Procés va disparar el 14 d’octubre del 2019 una sentència carregada amb perdigons que de ben segur afectarà a curt termini els acusats a l’Audiència Nacional i, més tard, els que seran jutjats per desobediència al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Per cert, tribunal que també enjudiciarà, ves per on, un dels negociadors de l’acord d’abstenció per a la investidura entre ERC i el PSOE -Josep Maria Jové, l’home d’ EnfoCATs i de l’agenda Moleskine- i el diputat Lluís Salvadó.
El tinent fiscal Carballo ja definia en el seu escrit de querella, que ahir va seguir al peu de la lletra al prendre declaració a Trapero, que la sedició és “una rebel·lió en petit segons frase vuitcentista”. Però, atenció, també introduïa l’article 548 del Codi Penal, que “castiga la provocació, la conspiració i la proposició per cometre el delicte de sedició, estenent la intervenció penal als actes preparatoris”. Aquests delictes es castiguen amb penes inferiors. Per tant, el fiscal es deixava un marge a la baixa -de moment, demana 11 anys per rebel·lió- que ara pot fer servir si ho considera. El prisma del fiscal Carballo és que la responsabilitat de la realització del referèndum de l’1 d’octubre va ser de Trapero.
Un precedent definitiu
En la seva sentència del 14 d’octubre del 2019, el tribunal del Procés adverteix que el dia 20 de setembre de 2017 només es va disposar d’un “reduït nombre de mossos”, malgrat que allà hi havia 40.000 persones. A l’examinar la conducta dels Mossos durant l’1-O, la sentència també qüestiona la interpretació que va fer la policia catalana de la frase de la jutge Mercedes Armas, segons la qual calia impedir la votació prioritzant la “normal convivència ciutadana”.
Segons la sentència, “no és sinó una transcripció adaptada dels principis legalment ja imposats a l’actuació de totes les forces i cossos de seguretat de l’Estat, inclosos els Mossos d’Esquadra. Només un biaix malintencionat per dissimulació de la veritable voluntat obstruccionista pot conferir a aquell cànon un abast que des de l’inici porti a fer inoperativa la finalitat imposada per l’ordre judicial, que vinculava legalment els agents de la policia autonòmica”.
La sentència sosté que el conseller d’Interior, Joaquim Forn, va aconseguir el seu objectiu: que els Mossos permetessin que el referèndum se celebrés. “Es deduïa clarament d’algunes imatges i escenes, complicitat i gairebé connivència”, assenyala la sentència. Ara serà l’Audiència Nacional qui decideixi què significa això.