La condemna del PP i el seu candidat al TC debiliten Casado

MadridEl PP tenia una caixa B. La sentència sobre els papers de Bárcenas i les obres de reforma de la seu del carrer Génova tornen a acreditar el que l'Audiència Nacional primer i el Tribunal Suprem després ja havien dictaminat en el cas Gürtel. I la condemna ha estat dictada en un moment especialment difícil per als populars arran de l'esclat del cas Arnaldo: els contractes fets per administracions governades pel PP a Enrique Arnaldo, el candidat de Pablo Casado per al Tribunal Constitucional (TC).

Però en aquesta nova sentència de l'Audiència Nacional el protagonista ja no és Francisco Correa: els principals actors són el gerent i més endavant tresorer del partit, Luis Bárcenas, i el PP, el comitè executiu del qual –segons conclou el tribunal– no va exercir un control adequat. I la formació torna a ser condemnada a l'estil Capone, com a responsable subsidiària per 123.669 euros. ¿Deu ser pura coincidència que el president d'aquest comitè executiu fos Mariano Rajoy, que al seu torn ocupava la setena planta de Génova, 13, rehabilitada (per 505.000 euros) com tota la resta amb diner negre?

L'Audiència considera que els papers de Bárcenas, encara que no puguin assimilar-se a una comptabilitat sistemàtica, sí que recullen esdeveniments reals que van ser corroborats en la instrucció sumarial per altres proves practicades. Si Rajoy va arribar a dir que els papers de Bárcenas eren "absolutament falsos, tret d'alguna cosa" el febrer del 2013 al costat de la cancellera alemanya, Angela Merkel, el tribunal sosté que no tot el que hi apareix anotat respon a la realitat. Però sí que ho és en el cas del traspàs de les donacions en negre als comptes de donatius oficials, entregues de diners a determinades persones vinculades al PP o els pagaments per la reforma de la seu.

Segons la sentència, Bárcenas va gestionar entre el 1990 i el 2008 donacions privades "a través d'una comptabilitat paral·lela –a la B–, els ingressos i despeses de la qual no constaven a la comptabilitat oficial ni, per tant, van ser fiscalitzades pel Tribunal de Comptes". Fa bona, doncs, aquella afirmació de l'advocat Mitchell McDeere a la novel·la La tapadora, interpretada al cinema per Tom Cruise: "Negar, negar, negar. La seva teoria de la defensa penal consistia simplement en negar! No admetre mai cap fet ni cap prova o indici de culpabilitat". Perquè només dona com a provats els anomenats sobresous de les cinc persones que en el judici oral van admetre haver-los rebut.

Bárcenas assenyalava en el seu escrit de defensa del 2 de juliol del 2015 que els pagaments en negre i els sobresous eren un "sistema institucionalitzat al marge de la legalitat" conegut per presidents i secretaris generals del PP. D'aquí que, precisament, la sentència de la primera etapa de la Gürtel parli d'un "autèntic sistema de corrupció institucional". Tota la resta, els que van negar haver rebut sobresous, queden fora. Una sentència que els hagués inclòs, però, tampoc tindria conseqüències perquè les quantitats estaven per sota del delicte fiscal i perquè, a més, l'únic any sense prescriure seria el 2008. I, de fet, en la línia de la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat, la sentència tampoc considera que es cometés delicte fiscal en l'exercici d'aquell any.

La doctrina Botín

Una de les raons que ofereix és la doctrina Botín: si la Fiscalia i l'Advocacia no acusen per delicte fiscal, les acusacions populars tampoc poden fer-ho. Però va més enllà i afegeix que, fins i tot enjudiciant els fets, no hi ha el delicte fiscal perquè les donacions en negre van ser incorporades a la comptabilitat oficial del PP, i assenyala que es van fer servir per pagar diverses activitats, com la reforma de l'edifici al carrer Génova. Per tant, quedaven exemptes. Tota una empenta, doncs, a l'economia submergida.

En aquest context, segons ha informat la Cadena SER, un informe de l'Agència Tributària aportat al cas Palma Arena el 2010, a petició del jutge instructor José Castro, xifra en 979.540 euros els contractes dels governs del PP en solitari o en coalició, entre el 2003 i el 2008, amb la firma d'Estudis Jurídics i Processals, un bufet propietat d'Arnaldo, candidat del partit per incorporar-se al Constitucional. Arnaldo ja havia aparegut en una gravació del cas Lezo, en una conversa amb l'expresident de la Comunitat de Madrid Ignacio González en què explicava la seva tasca d'influències per aconseguir un substitut adequat a la fiscal general de l'Estat sortint, Consuelo Madrigal.

Fonts jurídiques assenyalen que al PP hi va haver objeccions a la proposta de Casado de proposar aquest catedràtic considerant-lo, precisament, "un home amb sostre de vidre". Amb tot, un replantejament del nom d'Arnaldo no és només un problema per als populars. L'acord assolit amb el PSOE no es limita al TC, sinó que inclou el Defensor del Poble, el Tribunal de Comptes i, d'aquí poc temps, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Tots dos partits s'han compromès a no qüestionar els respectius candidats. A Arnaldo, doncs, li espera un calvari quan comparegui al Congrés de Diputats.