Comença la batalla per Barcelona

BarcelonaMai com ara aconseguir l’alcaldia de Barcelona havia interessat tant als partits polítics. És la segona administració més important de Catalunya, està sanejada com poques, té un atractiu internacional inqüestionable i, en l’actual context nacional, pot amagar la clau que decanti la balança. La batalla per Barcelona, que es lliurarà el 26 de maig de l’any vinent, ja ha començat. A menys d’un any vista, encara queden moltes incògnites per resoldre, però sí que sembla que hi ha dues afirmacions que es poden fer sense por a equivocar-se. La primera és que la victòria serà dels comuns, d’ERC o de Ciutadans i, la segona, que anirà de molt poc.

Els comuns de Colau

Un mandat sense acords per als grans projectes

Als comuns, acostumats a jugar a la contra, aquest cop els tocarà sortir a la defensiva. Confien en la feina feta durant aquests anys i sobretot en la figura d’Ada Colau, que manté el seu magnetisme personal. Els comuns consideren que tenen la millor candidata possible.

El partit de Colau es va crear el febrer del 2015, després de moltes assemblees. Barcelona en Comú va néixer de la fusió d’Iniciativa per Catalunya Verds, Esquerra Unida i Alternativa, Procés Constituent, Equo, Podem i Guanyem, el nou partit d’Ada Colau. Tres mesos després, van guanyar les eleccions municipals de Barcelona només per 17.409 vots de diferència. Ni ells s’ho esperaven. Colau va aconseguir ser investida alcaldessa amb el suport del PSC, ERC i la CUP, és a dir, amb el vot de totes les forces progressistes. Aquell ampli suport, però, només va ser flor d’un dia.

En tot el mandat, els comuns han tingut molts problemes per poder governar i no han aconseguit aprovar ni uns sols pressupostos per la via ordinària. Han hagut de recórrer a modificacions de crèdit o qüestions de confiança per tirar endavant els comptes. Van intentar un acord amb els partits d’esquerres per tenir certa estabilitat, però només el van poder tancar amb el PSC. A finals de l’any passat, Barcelona en Comú, molesta pel suport del PSC a l’aplicació de l’article 155, va consultar les bases, que van decidir que calia trencar l’acord amb els socialistes. L’acord amb el PSC va durar un any i mig.

La falta de suports, a més de complicar l’aprovació dels pressupostos, ha impedit que els partits d’esquerres poguessin solucionar alguns reptes estructurals que s’havien plantejat, com la connexió dels tramvies per la Diagonal, la creació d’una empresa funerària pública i la multiconsulta.

Des del seu equip, però, defensen que entre els temes que més inquieten els barcelonins hi ha l’excés de turisme, la falta d’habitatge i la contaminació, tres problemes en què el relat dels comuns és molt nítid. Per contra, la por de l’equip de Colau és que en les eleccions municipals es voti en clau nacional. A l’hora de parlar de banderes, el discurs dels comuns perd intensitat i ho poden acabar pagant. I és possible que el debat sobiranista torni a ser central poc abans de les municipals: està previst que a la tardor o fins i tot potser a principis d’any el Tribunal Suprem jutgi els presos polítics catalans. Alguns s’enfronten a penes que poden arribar als 38 anys de presó. La sentència pot sortir poc abans de les eleccions.

L’independentisme

El dilema entre anar junts o separats

Al bloc independentista encara queden molts serrells per perfilar. El PDECat veu amb bons ulls la proposta que va llançar el filòsof Jordi Graupera d’organitzar unes primàries sobiranistes. El procés permetria sumar nous talents i sacsejar la ciutadania. Tot plegat hauria d’ajudar a millorar la intenció de vot, que ara mateix és preocupant: tant l’últim baròmetre municipal (del mes de gener) com l’enquesta del diari El Periódico adverteixen que l’antiga Convergència pot perdre la meitat del suport. La persona que ha de capgirar aquestes enquestes és Neus Munté, que es va imposar en les primàries del PCECat. A l’espera del que pugui passar amb la llista que proposa Graupera, Munté ja està preparant la seva campanya i aquesta setmana ha fet el seu primer acte per començar a donar pistes de quin és el seu model de ciutat.

La CUP en cap cas se sumarà a una llista unitària, mentre que ERC, amb les enquestes a favor, no en vol ni sentir a parlar. Els republicans ja han celebrat les seves primàries i el candidat és l’actual líder del grup municipal, Alfred Bosch. Algunes enquestes el fan fins i tot guanyador de la batalla per Barcelona. Els republicans, que actualment tenen 5 regidors, no volen desaprofitar la seva bona posició inicial i, a més, temen que una llista unitària independentista amb el PDECat pugui deixar només en mans de Colau el debat més ciutadà i, sobretot, el discurs més social.

Ciutadans

El partit taronja confia en el vot nacionalista espanyol

Ciutadans té molt poca experiència a Barcelona, però cada cop més presència al carrer i a les entitats. A més, va ser la formació que va aconseguir més vots a Barcelona en les passades eleccions catalanes. El partit taronja representa com ningú el nacionalisme espanyol, fins al punt que el seu creixement és, en bona part, a base dels votants del PP, que, segons les enquestes, podria quedar fora de l’Ajuntament. Si a les municipals els barcelonins decideixen el seu vot en clau nacional, el partit taronja serà el gran beneficiat. Encara no queda clar quin serà el candidat de Cs per intentar vèncer Colau, però la persona amb més números és Manuel Valls, ex primer ministre francès.

PSC

Els socialistes poden ser determinants

Els socialistes, que l’any 1999 van aconseguir 20 regidors, en tenen només quatre actualment. Tot i així, el canvi de govern a la Moncloa, amb el socialista Pedro Sánchez com a president, pot donar un impuls a la formació que a Barcelona lidera Jaume Collboni. Si els socialistes aconsegueixen traduir en vots la bona imatge que està donant el nou president, poden créixer a Barcelona. El partit que més pagaria aquest canvi seria Ciutadans i, en menor mesura, els comuns. Sigui com sigui, tot sembla indicar que el PSC podria tornar a ser decisiu per formar govern.