Collboni i Andrés escombren els crítics del PSC

BarcelonaPer primer cop en molts mesos, el líder del PSC, Pere Navarro, respira alleujat. Les primàries de Barcelona dibuixen un dels escenaris més desitjats per la cúpula del partit, perquè l’alcaldable de Barcelona no serà un dirigent crític. Jaume Collboni, considerat el candidat oficialista, es va imposar amb claredat amb 2.539 vots per ser el líder del PSC a Barcelona. Amb tot, no ha aconseguit prou distància per evitar enfrontar-se en la segona volta, fixada per al 5 d’abril, amb Carmen Andrés, una candidata ben tolerada a la seu de Nicaragua que va aplegar 1.702 suports. Els díscols, representats amb més o menys mesura per Jordi Martí, Laia Bonet i Rocío Martínez-Sampere, van quedar esborrats de la cursa.

“Avui [ahir per al lector] pot començar a ser el moment decisiu per iniciar el canvi a l’Ajuntament de Barcelona”, va proclamar Collboni en saber-se guanyador. Però, conscient de la convulsió interna que en els últims mesos ha viscut el partit arran del procés sobiranista, va fer una crida a la “unitat”. El resultat d’aquesta primera fase de les primàries fa evident que els crítics amb la gestió de Navarro paguen a Barcelona la factura de la divisió. Ho demostra el fet que Martí, amb 1.515 vots, i Bonet, amb 1.102, haurien guanyat anant en tàndem.

Amb tot, un cop la direcció del partit ha superat la pugna interna, cal afrontar l’externa, la més difícil. I les dades de participació en donen una de freda i una de calenta. Van votar 7.463 persones, una xifra que supera els 4.200 militants i simpatitzants que van participar en les primàries entre Jordi Hereu i Montserrat Tura. Les dades de participació es van quedar, doncs, per sota de les 9.000 persones que la federació preveia com a òptima. A més, aquesta vegada hi ha participat la meitat de gent del partit que aleshores, cosa que evidencia que el PSC perd múscul intern.

La doble lectura de la participació

La sorpresa va ser que justament el 70% dels votants eren aliens. Va quedar demostrat que el sector crític del PSC és capaç d’arrossegar gent de fora -la crida al votant independentista que va fer Martí i la destacada participació de l’expresident Pasqual Maragall per donar-li suport en van ser una prova-, però també el sector més oficialista va arrencar-ne suport. Una de les polèmiques que va marcar la jornada va ser la denúncia que es va fer a les xarxes socials que la candidatura de Collboni suposadament havia repartit paperetes entre la comunitat pakistanesa de Ciutat Vella. Amb tot, encara que el punt electoral d’aquest barri fos impugnat i no es donessin per vàlids els prop de 600 vots que s’hi van recollir, difícilment s’hauria alterat el resultat.

Faltarà veure, doncs, si els socialistes són capaços de travar una confluència que els permeti remuntar unes enquestes que els situen molt lluny de l’alcaldia que van ocupar durant 32 anys. Collboni es va erigir ahir com la peça clau per recosir el projecte i es va comprometre a fer una llista “de síntesi”, i s’haurà de mesurar d’aquí una setmana amb Carmén Andrés, la sorpresa de la jornada. Sent la menys mediàtica dels cinc aspirants, ha teixit una forta xarxa de suports fent valer la seva experiència, de set anys com a regidora, i sobretot el seu marcat interès per Barcelona, per apartar del debat temes com les grans reformes urbanístiques, el procés sobiranista o les crítiques a la cúpula del PSC, una estratègia que també ha seguit Collboni. Andrés ha compartit grup municipal amb Jordi Martí i ha vist, aquests últims mesos, com les tensions internes augmentaven a causa de les discrepàncies del líder del grup amb el gruix de regidors per la qüestió nacional.

Martí, que encarnava el corrent més crític amb la cúpula, va quedar ahir tercer, fora de la cursa de les primàries. Per a ell, aquests comicis eren a tot o res. I, de fet, tant Collboni -tot i que des de fora de la bancada socialista als plens- com Andrés, que ja forma part del grup municipal, podrien liderar l’oposició ja abans de les eleccions. Els espera el complicadíssim repte d’intentar recuperar el bastió de Barcelona. I un altre de no menys complicat: calmar els ànims en un grup municipal trencat que ha patit la factura de la campanya de les primàries i que ara, amb el seu líder ja sense opcions, viurà una nova rebolcada. Potser la prèvia a la calma.

Difícil és també la situació per a Bonet, que va alertar que la baixa participació segueix sent un problema per al partit, i, sobretot, per a Martínez-Sampere. L’encara diputada ha errat els seus càlculs i acumula un fracàs important en el seu currículum després d’haver fet equilibris sent crítica amb la gestió de Navarro però sense gosar ser indisciplinada durant la campanya.

El termòmetre de les europees

Cremat, doncs, una part del primer cartutx per intentar revifar el PSC, la direcció en fa un bon balanç, mentre que fonts dels crítics reconeixien ahir que estan més a prop que mai de l’escissió. Amb tot, el partit considera que les eleccions europees seran el millor termòmetre per mesurar si el partit ja ha tocat fons i comença a remuntar. Així ho auguren dirigents de la cúpula, tot i que el repte, segons les enquestes i la diàspora en marxa, s’albira titànic.

Jaume Collboni L’activista que té la cúpula a la butxaca

Col·lecciona robots, però també li agrada el parapent, el risc. Ho va deixar clar a l’inici de la campanya, quan va demostrar que s’ho jugava tot per Barcelona renunciant a l’escó de diputat. Jaume Collboni (Barcelona, 1969) és un dirigent de pactes i ha sabut guanyar-se la confiança de la cúpula del PSC i, a la vegada, no resultar especialment incòmode per al sector crític. Amb tot, en aquestes primàries se l’ha considerat el candidat oficialista i, per tant, favorit. Llicenciat en dret, va créixer al Baix Guinardó en un entorn familiar ja compromès amb la política i no amaga la seva homosexualitat. Està casat amb Óscar Cornejo, productor de programes com Sálvame i La Noria. De fet, fa bandera de la lluita per la diversitat i el seu lema de campanya ha estat “La Barcelona dels drets”. L’oratòria de Collboni ja va començar a despuntar com a líder de moviments estudiantils i es va acabar de forjar a la UGT. Afiliat al PSC des del 1994, va fer el salt com a coordinador del grup parlamentari socialista l’any 2005, quan Pasqual Maragall era president. Va anar guanyant posicions dins del partit fins a formar part de la direcció. L’any 2010 es va estrenar com a diputat després d’haver pilotat l’última campanya de José Montilla i el 2011 Pere Navarro el va fer portaveu del PSC.

Carmen Andrés L’experiència en una cara poc coneguda

És la menys mediàtica dels cinc aspirants a alcaldable de Barcelona del PSC. Un punt que ha compensat, durant les primeres setmanes de campanya, amb el coneixement del terreny que li donen els set anys com a regidora a l’Ajuntament i amb la força que guanya, en les distàncies curtes, amb el tracte afable. De to de veu suau i mare de dos fills, Andrés va néixer el 1964 a Calanda, a Terol, i va arribar a Barcelona l’any 1970 amb la família, buscant, com el gruix de la immigració espanyola de l’època, oportunitats laborals. El seu terreny fort és Nou Barris, on va ser regidora durant l’època de Jordi Hereu, i té el repte de fer-se un nom també en zones de poca tradició socialista com Sant Gervasi. És l’única dels aspirants que no ha format part de l’executiva del partit i la que menys ha entrat a valorar aspectes com la gestió de Pere Navarro i el procés sobiranista. Si hi ha consulta, però, assegura que votarà sí/no. I en campanya vol parlar només de Barcelona i, sobretot, dels barcelonins. Se centra en la necessitat de posar les persones en el focus, en punts com l’atenció social i l’educació, i apartar aspectes no prioritaris com les grans reformes. Llicenciada en dret, abans d’entrar al consistori de la mà de l’alcalde Hereu, treballava a l’Institut Català de la Salut.