Colau: “No pactarem amb partits del règim”. L'anàlisi transcrita d'Antoni Bassas

Avui, quan he obert l’ARA, m’ha semblat que havia trobat la foto de la pròxima campanya electoral, i això que encara no ha començat oficialment.

Ahir al vespre, a Barcelona, en un acte per solemnitzar la candidatura de Meritxell Batet, la cap de cartell del PSC es disposava a fer un parell de petons a Pedro Sánchez. El valor simbòlic de la imatge és de l’“alea iacta est”, el PSC i el PSOE segellen el seu destí just abans de partir cap a les eleccions probablement més difícils de la història.

De fet, són les eleccions més difícils per a tothom, perquè tothom farà curt. Però per als socialistes, més, perquè com si fos el joc de les cadires, s’han quedat sense cadira. De tant buscar el centre, s’han quedat al mig, i no és ben bé el mateix. Tothom sap què vol dir votar el PP: el vell ordre conservador social i nacional. I tothom sap, ara sí, què vol dir votar Podem i Pablo Iglesias.

Dic “ara sí” perquè al desembre Podem encara provava de dissimular amb allò de “no som de dretes ni d’esquerres, som els de baix contra els de dalt”, però ara, després del seu acord amb Izquierda Unida, ha quedat clar que volen ser el referent de l’esquerra, del canvi, sense mitges tintes. Ciutadans també s’ha quedat una mica al mig, enarborant la bandera una mica incerta d’un centrisme renovat, patriòtic, garantia de la unitat d’Espanya (mai tant com el PP)i anticorrupció, però com que són nous a Espanya i tenen una massa d’‘indignats’ al darrere com Podem, 40 diputats com els del desembre són un èxit enorme. I els socialistes? Què representen? Juren que no pactaran amb el PP, però dins el PSOE, i no diguem en el món dels negocis, hi ha molta gent a Espanya que estaria encantada que ho fessin, que fessin la gran coalició, socialistes i populars, per frenar Podem, i més ara, que Podem ha pactat amb els comunistes. S’han trobat els dos extrems. PP i Podem es faran servir mútuament per espantar l’electorat. Els socialistes es quedaran fora d’aquest joc de múscul ideològic, i encara semblen acaronar el somni de pactar alhora amb Ciutadans i Podem.

Pel que fa a Catalunya, el PSC ja fa temps que ha quedat voluntàriament reduït als plantejaments del PSOE, ha quedat desbordat per l’esquerra (Colau, Podem) i per l’eix nacional espanyolista (Ciutadans). I a sobre, Pedro Sánchez compta amb exministres com Josep Borrell, que encarna el millor jacobinisme socialista, per al pròxim govern, com si res no hagués passat a Catalunya en aquests anys.

És veritat que després vindrem nosaltres, els electors, i votarem, i repartirem cartes i els partits hauran de pactar amb aquestes noves cartes que els haurem donat. I alguns punts de partida d’avui poden canviar.

Acaba de passar avui mateix a l’Ajuntament de Barcelona. El PSC ha entrat al govern municipal d’Ada Colau, que està molt en minoria i molt faltat d’oxigen. El febrer de l’any passat, quan faltaven tres mesos per a les eleccions que la van fer alcaldessa, Ada Colau va passar per aquest estudi. Pregunta:

Qui són els partits del règim? CiU, el PP i també el PSC?

Sí, els socialistes, també. Són els partits que han estat governant durant dècades, dirigint les institucions, i que tenen corrupció estructural.

Per tenir-ho clar, no es veu pactant res amb el PSC, amb Collboni?

Els partits del règim formen part del problema i no de la solució, amb tot el respecte pels seus votants. Formen part de la vella política, que nosaltres volem renovar.

Avui Colau ha pactat amb el PSC. El títol de l’entrevista era “No pactarem amb els partits del règim”.