Una coalició trontolla a Madrid i una altra s’està coent a Barcelona

BarcelonaEl temps polític va tan ràpid que les negociacions de la investidura i les protestes contra l’empresonament de Pablo Hasél han impedit una lectura reposada dels resultats del 14-F. I fa només una setmana que s’ha resolt la principal incògnita que tenia plantejada l’equació catalana des de feia més d’un any: Puigdemont o Junqueras?

La victòria d’Esquerra sobre Junts es basa, sobretot, en la regularitat. ERC és primera o segona força en pràcticament tot el territori (és tercera en llocs molt espanyolistes per darrere de PSC i Vox o en zones molt independentistes per darrere de Junts i CUP). Però Junts també ha demostrat una gran fortalesa per retenir la gran majoria del vot que tradicionalment havia estat de CiU a Girona i la Catalunya Central, cosa que la converteix en una peça insubstituïble del mapa polític català. La incògnita és si, sense ocupar la presidència de la Generalitat, podrà mantenir el grau de cohesió de què gaudeix ara i si, a més, és capaç d’acabar d’absorbir les últimes restes del PDECat.

D’aquest resultat s’ha derivat una negociació que tot just està a les beceroles però que s’ha vist fortament impactada per la polèmica al voltant dels Mossos. ERC encara manté dins del ball els comuns, en contra de l’opinió de Junts, però no trigarà a constatar-se que això és cosa de tres. Interior ha passat a ser ara mateix la patata calenta amb molts números de caure en mans dels republicans. Però n’hi ha moltes més. Per exemple, quin càrrec assumirà Laura Borràs com a número dos nominal del Govern? O qui ocuparà l’estratègica conselleria d’Economia?

Pel que fa a l’orientació estratègica del Govern, la portaveu d’ERC, Marta Vilalta, va ser molt clara divendres: “No és un Govern per tornar a la unilateralitat”, va dir. Els republicans, doncs, han delimitat el terreny de joc deixant clar que consideren que el seu full de ruta (diàleg i negociació amb l’Estat) ha estat validat pels electors i és el que s’aplicarà durant la legislatura. I no sembla que Junts ni la CUP tampoc en vulguin fer un gran cavall de batalla.

Mentrestant, a Madrid els que fa una setmana deien que el govern de coalició JxCat-ERC era un desastre estan oferint un espectacle lamentable a compte de les protestes contra l’empresonament de Pablo Hasél. La mala salut de ferro del pacte PSOE-Unides Podem és comparable a la de republicans i juntistes. Pedro Sánchez sap que no té més remei que suportar les picossades de Pablo Iglesias perquè l’electorat d’esquerres sembla haver consolidat els dos espais (30% per al PSOE i 10% per a Podem), que estan condemnats a entendre’s malgrat els marrameus dels barons i de Felipe González. A més a més, per sort seva, la dreta encara està pitjor.

Així doncs, l’equilibri inestable, a Barcelona i a Madrid, serà el context en què es produirà la represa del diàleg. I segons com, no es pot descartar que el govern català estigui més cohesionat que l’espanyol.

La tibantor entre els socis del govern de coalició ha arribat a tal punt que ja no se n’amaguen en públic. Dimecres, en el ple del Congrés, van ser notoris els silencis d’uns i altres. Així, mentre que ni els membres socialistes del govern ni els diputats del PSOE van aplaudir les intervencions del vicepresident segon i líder d’Unides Podem, Pablo Iglesias, els liles tampoc van ovacionar Pedro Sánchez.