La gran coalició a l’ombra de Rajoy arracona Ciutadans

MadridMariano Rajoy insistia en el debat d’investidura que el seu partit s’assemblava molt al PSOE. Era l’“abraçada de l’ós” protestada amb poc èxit pel portaveu parlamentari socialista, Antonio Hernando, que havia de justificar una abstenció que havia sublevat el seu propi partit a la vegada que es reivindicava oposició. Un mes després d’aquell debat, ara que la legislatura espanyola fa els primers passos tangibles i es comencen a prendre decisions, el PSOE ha sucumbit a aquella abraçada i els plans de Rajoy de construir una gran coalició a l’ombra, després de fracassar en tenir-la amb llums i taquígrafs, donen els seus fruits.

Aquesta setmana ha quedat clar que el PSOE possibilitarà l’aprovació del sostre de despesa espanyol, primer pas imprescindible per elaborar uns pressupostos. L’acord va ser gestat amb negociacions de primera línia, amb el mateix Hernando; el president de la gestora socialista, Javier Fernández, i diversos responsables de l’àrea econòmica per la banda socialista, i el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, i la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, liderant el bàndol governamental. Res sorprenent, si no fos pels esforços que van fer durant setmanes els socialistes per fer veure que les negociacions no existien. Com en el debat, Hernando intentava desfer-se de l’abraçada de l’ós, però també va fracassar.

A bona marxa

L’acord pel sostre de despesa posa de manifest que la maquinària de la gran coalició a l’ombra està més ben greixada del que volien fer creure els líders socialistes, que mantenen la hiperactivitat parlamentària buscant derogacions al Congrés de lleis del PP per visualitzar-se oposició. Aquesta imatge queda tocada per l’acord amb el sostre de despesa, però els socialistes l’han volgut compensar arrencant concessions importants a Rajoy en matèria econòmica -especialment la pujada del salari mínim interprofessional del 8% l’any que ve-, que tenen un doble avantatge: són molt efectives de cara a l’electorat socialista i no costen ni un euro a les arques públiques i, per tant, entren dins del que és assumible per a Rajoy.

Però els pactes PP-PSOE tenen un dany col·lateral, personificat en la figura d’Albert Rivera. El protagonisme que va assumir el líder de Ciutadans en la negociació prèvia en la investidura s’ha diluït com un terròs de sucre en els primers compassos de legislatura. Rajoy està tan concentrat a seduir els socialistes per intentar bastir la “gran coalició a partir d’acords puntuals”, segons relatava aquesta setmana un ministre del seu gabinet, que no té temps per acontentar el líder del partit taronja. Ciutadans s’havia esforçat per presentar-se com la clau de la governabilitat i el garant de l’acord. Rivera volia ser el mediador perquè els dos grans partits arribessin a pactes que allarguessin la legislatura. I en només un mes s’ha trobat que Rajoy i Hernando l’han ignorat.

Les matemàtiques no estan de part seva: si el PP i el PSOE mantenen l’agenda negociadora, el seu partit està condemnat a la irrellevància artimètica, perquè els dos grans partits sumen folgadament majoria per aprovar qualsevol llei. A Ciutadans protestaven que s’havien assabentat “per la premsa” dels pactes a què havien arribat el PP i el PSOE. I la seva principal reclamació al ministre d’Hisenda, la recuperació dels diners que no es van cobrar per l’amnistia fiscal, ha sigut ignorada per Montoro. A la vegada, van veure com Rajoy triava d’interlocutor per negociar amb ells el ministre d’Economia, Luis de Guindos, allunyat de Santamaría i amb poc pes polític al govern espanyol. En definitiva, Ciutadans ha quedat arraconat. Montoro ho deia clar divendres: “És preferible concentrar-se amb els que sumen i no amb el vot marginal”.

Per aconseguir la probable abstenció del PSOE al sostre de despesa, Rajoy ha hagut de fer concessions que van més enllà de la política fiscal. Ja té la vista posada en el gran repte que té al davant: aprovar uns pressupostos. I té clar que ho vol fer també amb el PSOE, que manté, en públic i en privat, que és “pràcticament impossible” que facilitin l’aprovació dels comptes. Però si el president espanyol està disposat a posar sobre la taula caramels com el salari mínim, els socialistes podrien tenir l’oportunitat de repensar-s’ho i, de nou, Albert Rivera quedaria relegat a un segon pla.

La via basca, viva

L’esperança per a Ciutadans passa perquè el PSOE es mantingui ferm. Algunes veus dins del PP comencen a donar ales a la possibilitat de buscar el pacte amb el partit taronja, el PNB, Coalició Canària i el diputat de Nova Canàries, integrat al grup socialista, a qui veuen susceptible de donar el sí als comptes si inclouen inversions importants per a la seva comunitat. Els números quadrarien, amb una majoria raquítica de tot just 176 diputats que no permetria a Rajoy respirar tranquil.

L’agenda orgànica del PSOE tindrà un gran impacte en la decisió final. Amb un Hernando socarrat per les seves anades i vingudes en la investidura de Rajoy, a Ferraz es podrien permetre que l’últim servei al partit del portaveu sigui assumir la càrrega d’aprovar uns comptes amb el PP, i deixar la recomposició de la imatge opositora al futur secretari general que surti d’un congrés encara sense data.

Rajoy està disposat a cedir en l’agenda social, i té oportunitats d’or com la derogació de la llei mordassa que els socialistes han plantejat al Congrés. De moment, ha aconseguit doblegar la major parts dels no socialistes, per molt sonors que fossin, i vol repetir sort.