Les claus per evitar una negociació fallida

BarcelonaEncara falta molt perquè a la taula de diàleg -reactivada aquesta setmana- realment s’hi negociï. El contrari, diuen els experts en negociacions de conflictes polítics, seria un error. Abans cal dialogar, i molt. Fins i tot entrar al terreny personal. “Parlar de tot sense compromisos en contactes informals” és la recepta de Francisco Diez, un dels primers mediadors a l’Argentina. Fa més de 25 anys que treballa en conflictes polítics i socials, i ho ha fet des del Centre Carter -organització creada per l’expresident dels Estats Units Jimmy Carter-, el Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides, la Universitat de Notre Dame i, actualment, des de l’ONU. Ara, diu, la Generalitat i la Moncloa estan en la “prenegociació”, que és “tan o més important” que la futura negociació. Ja hi ha hagut alguns passos, com reconèixer el conflicte i la predisposició a asseure’s. Abans de començar a parlar, però, calen unes condicions prèvies.

Les més importants? “Que les delegacions estiguin convençudes del que estan fent, que en tinguin ganes”, explica Vicenç Fisas, analista de conflictes, processos de pau i negociacions. Per això, cal tenir clar que no hi hagi “rebentadors”. És a dir, persones que trenquen la negociació des de dins. Abans que les dues delegacions es trobin, els experts apunten que cal que les parts se sincerin amb elles mateixes. És a dir, aclareixin postures i trobin una posició conjunta. Un deure pendent ara mateix de l’independentisme.

També s’ha de donar una altra condició fonamental: que les parts es necessitin, explica l’especialista en negociació, mediació i resolució de conflictes Andrea Finkelstein. I encara faltaria un altre factor. Javier Wilhelm, director del màster en mediació professional de la UPF Barcelona School of Management, assegura que un pas previ clau és constatar les diferències: “Si no, no caldria negociar”. El primer a fer un cop asseguts és pactar “les regles del joc”. Metodologia, periodicitat, confidencialitat... Precisament el que es va acordar dimecres.

Ara el que tocaria a les delegacions seria xerrar. “Més d’hora que tard s’hauran de tancar dos o tres dies, en un lloc en què no siguin molestats. Han de dormir i menjar junts”, apunta Fisas. Al principi, explica Diez, és bo que les reunions siguin llargues i, si és possible, informals. El to ha de ser amable, tranquil, i l’humor és recomanable. Tot això és positiu per establir confiances i posar-se en el lloc de l’altre. Entendre per què defensa aquella posició. Això, explica Wilhelm, anirà bé per desxifrar ja en el període de negociació l’estat d’ànim i els arguments de cadascú. I, evidentment, per arribar-hi amb les confiances carregades.

I com han de ser els negociadors? Han de tenir unes qualitats especials: bon raonament, cintura política, saber escoltar o ser amables són trets que els experts repeteixen. Aquest període és el del diàleg, i també té com a objectiu allunyar-se del conflicte i mirar-se’l amb perspectiva. Això ha de provocar, a parer de Diez, pensar coses que abans no t’havies plantejat. Veure el conflicte d’una altra manera. La complicació, apunta, vindrà quan t’hagis de justificar davant dels teus, que no hi hauran sigut i no hauran fet el canvi de mentalitat.

Negociar

“Mai una negociació és impositiva, si no seria confrontació”, afirma Fisas. Quan s’inicia la negociació, la gran pregunta és per on es comença. El primer pas és crear una agenda. La majoria d’experts són partidaris de pujar graons de mica en mica. “Començar pels temes menys conflictius i generar petits acords”. Així doncs, recomanen que la Generalitat porti més punts que l’autodeterminació i l’amnistia. “Començar per les solucions entorpeix la negociació”, afegeix Finkelstein. En aquest punt les reunions no han de ser ni tan llargues ni tan informals. Quan les delegacions s’encallen, es talla, es madura i, un altre dia, s’hi torna. I és en aquest punt en el qual es veuen les qualitats dels negociadors i tot el que han après de l’altra part. “Una taula de negociació es com un escaquer. Si saps jugar, passen coses”, diu Wilhelm. I aquí, a parer de Fisas, és on entra en joc la semiòtica. Dit d’una altra manera, la manera com es fan servir les paraules: “Sánchez no accepta un referèndum, però no ha dit mai res d’una consulta”.

Els experts recomanen diversos aspectes a nivell de metodologia: hauria d’haver-hi un únic comunicat conjunt -dimecres la Generalitat i la Moncloa en van fer un cadascun-, no hi poden haver filtracions, s’han de trobar llocs neutrals i s’ha de nomenar una persona cap de la delegació a proposta del president. I també donen alguns consells: acceptar que tots han de guanyar una mica -i, per tant, també cedir-, no deixar fora de la taula cap tema -ni l’aeroport ni les competències si serveixen per assolir petits acords que ajudin a crear confiances- i, també, incloure-hi professionals de la negociació. És a dir, un mediador, una figura fins ara rebutjada per la Moncloa.

Aquesta figura vol dir moltes coses, i n’hi ha de molts tipus. Expliquen que hi ha el facilitador, que ajuda a fer que es generin confiances. Per exemple, Diez va fer de facilitador entre el president de l’Equador, Rafael Correa, i el de Colòmbia, Álvaro Uribe, després que el primer trenqués relacions diplomàtiques amb el segon el 2008. Diez explica que anava d’un govern a l’altre intentant assolir un acord i refer les confiances i que va fracassar dues vegades. Finalment, en la tercera mediació hi va participar Jimmy Carter i la cosa es va encarrilar. En tot cas, també hi ha tècnics a cada bàndol per ajudar en la negociació, observadors que fan resums i ho comuniquen a les parts, o simples testimonis. Sigui com sigui, els experts recomanen que hi hagi tècnics. “Vull creure que hi ha una altra sala al costat on estan negociant de debò amb un caràcter més tècnic”, diu Wilhelm sobre la taula de diàleg.

Els acords

També hi ha diverses tipologies d’entesa: els petits acords es van implementant mentre la negociació continua, o bé res està acordat fins que tot estigui pactat. Una de les grans preguntes -i que també ha monopolitzat el debat-és acotar les delegacions. Des de la premissa que les parts ho han de pactar, Wilhelm creu que com més colors representats millor i que seria “desitjable” que el PP, per exemple, també s’hi acabés asseient. Finkelstein apunta que com més inclusiva sigui la delegació més fort serà l’acord, tot i avisar que ampliar les parts pot “encallar les converses”. També s’ha de tenir en compte que no tots els acords depenen dels governs: una reforma constitucional necessitaria el PP. I tampoc es poden oblidar els cicles electorals. “L’any que ve es pot arribar a acords, però el següent ja no pel cost polític de les eleccions”, diu Fisas. Així, tot ha d’anar sense pressa però sense pausa. I tenint clara una cosa: qui s’aixeca de la taula ha perdut.