Les claus de la relació entre Catalunya i la Unió Europea: tot el que has de saber abans del cara a cara Margallo-Junqueras

BarcelonaL'unionisme assegura que si Catalunya és independent quedarà automàticament fora de la Unió Europea i que, en tot cas, haurà de demanar la seva adhesió, posant-se a la cua dels estats que estan pendents d'entrar (com Montenegro o Sèrbia). Mentrestant, l'independentisme argumenta que el club comunitari no prescindirà d'un "contribuïdor net" a la UE i que quan arribi el moment la qüestió es resoldrà de forma pragmàtica i en funció de la voluntat política.

Davant opinions tan confrontades, i en vista del cara a cara que mantindran el candidat de Junts pel Sí Oriol Junqueras i el ministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo, aquest dimecres a la nit, a les 21.45 hores a 8TV, l'ARA exposa els punts clau de la discussió.

La Unió Europea no està habituada als automatismes i, d'acord amb la legislació, no té cabuda una sortida ni una entrada automàtica al club. La UE és una organització internacional 'sui generis' poc propensa a les decisions ràpides, com a conseqüència de la multiplicitat d'actors que intervenen en la presa de decisions (Consell Europeu, Comissió Europea i Parlament Europeu), i compta amb clàusules de seguretat que impedeixen la unilateralitat dels estats membres.

Què diuen els tractats sobre la integritat territorial?

En moltes ocasions, els detractors de la independència citen l'article 4 dels tractats per esgrimir que la UE protegeix la unitat de la sobirania nacional. Què recull, en realitat, aquest apartat? "La Unió Europea respectarà les funcions essencials de l'Estat, especialment les que tenen per objecte garantir-ne la integritat territorial, mantenir l'ordre públic i salvaguardar la seguretat nacional". És a dir, en cap moment estableix que sigui la UE l'encarregada de mantenir la integritat territorial sinó que el seu únic deure és respectar les decisions que prengui cada estat membre per preservar-la. El que es coneix com a 'política de no-intervenció'.

L'assessor de la UE i membre del 'think tank' European Policy Centre Graham Avery, en el seu estudi 'Independentisme i la Unió Europea' assegura, amb referència a l'article 4 dels tractats, que precisament per respectar les "funcions essencials" dels estats membres, la política de la Unió Europea en relació a la independència ha de ser "no tenir política".

Ara bé, aquesta clàusula no significa, aclareix Avery, que la definició geogràfica dels estats membres "s'hagi de perpetuar". "Els tractats només disposen que la integritat territorial és una funció de l'estat membre i la UE ho respecta", diu. En aquest punt, explica que el club europeu ja ha acceptat en més d'una ocasió la redefinició territorial dels seus estats membres, com va ser el cas de la independència d'Algèria (de França el 1962), la sortida de Groenlàndia de la UE (en el si del Regne de Dinamarca) o la reunificació alemanya el 1990.

Els tractats impedeixen l'expulsió automàtica d'un territori

De la mateixa manera que la legislació europea preveu el procediment d'adhesió de nous estats, també en regula l'expulsió. D'aquesta manera el club comunitari es cobreix les espatlles i s'assegura que cap dels estats pugui desestabilitzar la política del continent i trencar les regles de joc d'un dia per l'altre (hi ha en joc molts interessos econòmics, polítics, socials...). Aquesta clàusula de seguretat és l'article 50 dels tractats (el 49 regula l'adhesió de nous membres).

Què diu aquest article? "Tot estat membre podrà decidir, de conformitat amb les seves normes constitucionals, retirar-se de la Unió". Ara bé, l'estat membre que decideixi retirar-se, segueix, haurà de notificar la seva intenció al Consell Europeu i negociar amb el conjunt d'institucions de la Unió la forma de la seva retirada, tenint en compte el marc de les seves relacions futures amb la Unió. El Consell ho haurà d'aprovar per majoria qualificada.

Aquest article no s'ha aplicat mai a un estat des de la formació de la Unió i, per tant, no hi ha precedents sobre el temps que tardaria la UE a acordar, de forma ordenada, l'expulsió d'aquest territori. Ara bé, sí que ha succeït en el cas d'una regió, Groenlàndia (Regne de Dinamarca).

Un precedent: Groenlàndia

A l'hora de parlar de sortides de la Unió Europea, el precedent més clar és l'illa de Groenlàndia (regió autònoma de Dinamarca). Als anys 80 van votar per sortir de la UE (va guanyar el 'sí') i van negociar la seva sortida ordenada. En el seu 'paper' sobre la integració d'Escòcia a la Unió Europea en cas d'independència, la professora de dret europeu de la Universitat d'Oxford, Sonaidh Douglas-Scott, explica que el cas de Groenlàndia "exemplifica com és de difícil expulsar un territori de la Unió Europea". Els groenlandesos van votar el 23 de febrer del 1982 si volien o no continuar a la Comunitat Econòmica Europea (van fer un referèndum com el que preveu el Regne Unit el 2017). La ciutadania va votar majoritàriament per sortir del club però no va ser fins a l'1 de febrer del 1985 que es va materialitzar. Tres anys després hi va haver moltes negociacions entre el govern danès, el groenlandès i les institucions comunitàries, sobretot en l'àmbit de la pesca.

Douglas-Scott contesta així les amenaces d'una expulsió automàtica. Creu que una sortida exprés no es pot produir perquè privaria la ciutadania d'una sèrie de "drets adquirits" fruit de la ciutadania europea que aniria en contra de la jurisprudència del Tribunal Europeu de Justícia.

Una "ampliació interna" i una modificació dels tractats: una via ràpida

Els precedents neguen que es pugui expulsar automàticament un territori de la UE. Ara bé, això no significa que la integració sigui automàtica. De fet, la mateixa Douglas-Scott preveu que la integració d'un eventual estat escocès es faci a través d'una modificació ordinària dels tractats i no per la via d'adhesió d'un nou estat membre. Alhora, és partidària que en aquest impàs de negociació la ciutadania mantingui els seus drets (a parer seu hi ha jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que avala que, davant una eventual expulsió, els ciutadans tindrien els mateixos drets adquirits).

El procediment està regulat a l'article 48 dels tractats. Si s'usés aquesta via es tractaria d'una ampliació interna de la Unió Europea (no es modificaria el nombre d'habitants, tampoc la mida del mercat intern, només variarien les fronteres d'un dels estats membres). Com es canvia el corpus legislatiu de la UE? S'ha de fer a iniciativa d'un dels estats membres, la Comissió Europea i el Parlament. Es formarà una convenció o una conferència intergovernamental que haurà de negociar i acordar els canvis. Després, les modificacions hauran de ser ratificades per tots els estats membres.

D'aquesta manera, es podria arreglar l'encaix d'un eventual estat català a la Unió Europea sense haver-ne de sortir. El procediment de nova adhesió és per a territoris que són fora i ha de satisfer nombrosos criteris de convergència que poden comportar anys.

Madrid equipara el cas algerià i el català

"Una nova regió independent, pel fet de la seva independència, es convertiria en un tercer estat en relació a la Unió Europea i, des del dia de la seva independència, els tractats ja no serien d'aplicació en el seu territori". Aquesta és la resposta que acostuma a brandar l'unionisme per argumentar que la Comissió Europea ja s'ha pronunciat sobre un cas com el català. Doncs bé, és el que li va dir el president de la Comissió, Romano Prodi, a una eurodiputada gal·lesa l'any 2004, quan la parlamentària li va preguntar si serviria el precedent algerià (que es va independitzar de França el 1962) en cas que una regió europea s'independitzés.

Sobre l'adhesió, Prodi va afegir: "Segons l'article 49 del Tractat de la Unió Europea, qualsevol estat europeu que respecti els principis establerts a l'article 6 (1) del Tractat de la UE podrà sol·licitar l'ingrés com a membre de la Unió". "Una sol·licitud així, si és acceptada pel Consell per unanimitat, requereix la negociació d'un acord entre l'estat sol·licitant i els estats membres sobre les condicions d'admissió i les adaptacions que aquesta admissió suposa dels tractats. L'acord és subjecte a la ratificació per part de tots els estats membres i l'estat sol·licitant".

Invocant el cas algerià, els detractors de la independència argumenten que Catalunya hauria de sol·licitar de nou l'ingrés a la UE. Ara bé, cal tenir en compte que la resposta de Prodi no correspon a un informe oficial de la Comissió Europea sobre un cas concret com seria el català o l'escocès.

Una solució 'ad hoc'

Enfront de la possibilitat que una independència de Catalunya pogués desestabilitzar la zona euro, Kai Olaf Lang, un influent acadèmic alemany assessor del govern d'Angela Merkel, ha proposat la seva pròpia solució per encaixar un eventual estat català en els tractats de la Unió Europea: el model xipriota, invers.

Tota l'illa de Xipre és part de la Unió Europea però la legislació comunitària només s'aplica a una part de l'arxipèlag (aquella no ocupada per les autoritats turques). En el cas d'una secessió catalana, la legislació europea continuaria aplicant-se a tot el territori de l'actual estat espanyol (Catalunya inclosa), mentre que només Espanya i no Catalunya seria membre de ple dret de la UE, amb representació a les seves institucions. D'aquesta manera es garantiria que tot continués igual a peu de carrer fins que el nou estat fos un nou membre, després de les negociacions pertinents.