La classe mitjana perd entusiasme però es manté lluny de l'extrema dreta

BarcelonaHi ha una frase, que s’atribueix falsament al primer ministre britànic Winston Churchill, que diu: "El millor argument contra la democràcia és una conversa de cinc minuts amb el votant mitjà". Tot i que parlava dels votants, aquesta idea apòcrifa també s’ha aplicat sovint al rol que juga la classe mitjana en la consolidació i qualitat dels nostres sistemes democràtics. Des d’Aristòtil fins a Tocqueville, la classe mitjana s’ha vist tradicionalment com el pal de paller de la democràcia, com el grup social amb les preferències "correctes", situades entre les suposades pulsions conservadores i d’autoritarisme il·lustrat de la classe alta i les violentes i caòtiques de la classe baixa. Així, segons la influent (i controvertida) teoria del politòleg Seymour Martin Lipset, el creixement econòmic permet fer créixer la classe mitjana, i és precisament aquesta classe mitjana la que més suport a la democràcia dona. "Cap democràcia que ha assolit un PIB per càpita superior al de l’Argentina el 1975 ha col·lapsat", recordaria el també politòleg Adam Przeworski.

Aquest supòsit xoca amb una idea força estesa els últims anys: que la classe mitjana ja no té l’entusiasme que abans havia tingut cap a la democràcia, la qual cosa l’hauria portat a donar suport a partits antisistema, com l’extrema dreta. Amb tot, tant al nostre entorn com en entorns propers aquesta imatge d’una classe mitjana disposada a abraçar l’autoritarisme té molts matisos, i en alguns contextos, com el nostre, no és gens acurada. 

Si mirem l’evolució de la confiança en la classe política entre la classe mitjana des del 2002, observem que hi ha hagut un descens sostingut, tant a Catalunya com a la resta de l’estat espanyol. El canvi s’observa especialment d’ençà de la crisi econòmica del 2008, que va generar una tendència que encara no s’ha recuperat. Per contra, en altres països del nostre entorn la confiança de la classe mitjana s’ha mantingut estable o fins i tot ha tornat a valors més positius. 

Un cop d’ull a l’evolució d’altres indicadors, de fet, ens dona una imatge fins i tot contrària a la idea de l’abraçada de l’ós de la classe mitjana a l’extrema dreta. En el cas català, per exemple, la classe mitjana ha anat virant cada cop més cap a l’esquerra de l’eix ideològic. Al nostre país la classe mitjana encara vota massivament els partits tradicionals del sistema. Si ho comparem amb altres països, un cop més es veuen les diferències contextuals. A França i a Alemanya, per exemple, sí que observem un cert moviment de la classe mitjana cap a posicions més dretanes. Tot i això, es tracta d’un canvi a rebuf d’una dretanització general de la resta de classes socials. 

¿Podem donar per morta la idea que una part de la classe mitjana s’ha fet arreu seguidora de l’extrema dreta? Com sol passar, la resposta té molts matisos. Primer, depèn del context. En algunes conteses electorals, com a França i Àustria, vora el 20% o el 25% de la classe mitjana vota l’extrema dreta. En d’altres, com a Suècia, Noruega i Espanya, arriba en alguns casos al 10%. 

La recerca feta fins ara ens indica que la classe mitjana vira cap a l’extrema dreta en algunes ocasions. Primer, quan la percepció que la situació econòmica empitjorarà augmenta de forma important entre aquelles persones amb feines manuals o entre els propietaris de petits negocis. Segon, quan xocs econòmics importants (crisis, deslocalitzacions, etc.) afecten la situació econòmica real de la classe mitjana baixa, però sobretot la percepció que el seu estatus econòmic disminuirà en el futur. Així, bona part del que sabem és que la percepció que la situació econòmica empitjorarà, sovint no basada en fets reals i inflamada per proclames partidistes, és un dels mecanismes principals que empeny una part de la classe mitjana cap a l’extrema dreta. Per tant, en un món en què la política sovint juga més amb les percepcions que amb la realitat, l’extrema dreta fa temps que ha après que induir a la inseguretat econòmica d’alguns pot ser una bona base del seu creixement futur.

Tothom és classe mitjana

Quan es pregunta a les enquestes el percentatge de persones que asseguren ser de classe mitjana, el valor declarat sol ser superior a la xifra real. Aquesta tendència, ben coneguda, passa sobretot entre la classe baixa. Així, com mostren les dades del CEO, la classe treballadora alta es veu a si mateixa més classe mitjana que la classe mitjana baixa. De fet, la classe treballadora mitjana es veu gairebé igual de classe mitjana que la mateixa classe mitjana.