Ciutats de tres colors

BarcelonaNo són pocs els observadors que aquests dies han notat un patró repetit als mapes electorals de les ciutats mitjanes de Catalunya. Una mena de cercles concèntrics de tres colors: al centre hi ha un predomini del turquesa de Junts, en una primera anella hi domina el groc d’Esquerra Republicana i més cap enfora hi ha les zones que els mapes pinten de vermell, on hi ha guanyat el PSC. És un patró que s’observa a ciutats com Terrassa, Sabadell, Mataró o Badalona, però també a ciutats més allunyades de Barcelona com Reus, Tarragona o Lleida.

Cal tenir en compte, però, que els mapes poden ser enganyosos. En un sistema de partits tan fragmentat com el nostre, no hi ha gaires zones amb hegemonies molt fortes d’un partit, i menys a les ciutats. Per això, una secció censal es pot pintar d’un color o d’un altre només per uns pocs vots de diferència. Per tant, són mapes que cal interpretar amb una certa precaució i convé complementar-los amb més dades.

Dit això, els mapes de tres colors que es repeteixen a moltes ciutats catalanes ens expliquen una història sobre els canvis i continuïtats del nostre sistema de partits. Als centres, sovint més benestants i tradicionals i on tradicionalment hi havia dominat Convergència i Unió, hi segueix havent un predomini de Junts. Malgrat tots els canvis de sigles, de lideratges i de posicionament ideològic que ha experimentat aquell espai polític, els seus patrons de distribució territorial del vot mostren fortes continuïtats amb els de CiU.

Al seu voltant, però, hi ha aparegut una anella groga. Són zones intermèdies entre el nucli tradicional i les zones més perifèriques de les ciutats. Barris ben connectats amb el centre, amb una certa barreja sociològica i generacional, on ERC aconsegueix la primera posició. En part, perquè ni Junts ni el PSC hi son hegemònics. Aquesta és la gran novetat d’aquestes eleccions.

I, finalment, hi ha els barris més perifèrics, on hi ha tornat el color vermell. Després de dues eleccions en què es van tenyir del color taronja de Ciutadans, el PSC recupera la primera posició en aquests barris treballadors. Amb tot, malgrat que hi guanya, el PSC està lluny de la seva hegemonia històrica en aquestes zones.

Aquests mapes s’entenen millor si es complementen amb el de la segona força. Que són majoritàriament grocs. ERC és segona tant a les zones on guanya Junts com a la majoria de les zones on guanya el PSC. Hi ha algunes excepcions, a les perifèries de la perifèria, on la segona força ara és Vox.

Dues històries diferenciades

¿Com podem explicar aquests cercles concèntrics que es van repetint en tantes ciutats? Fa l’efecte que en realitat hi ha dues històries diferenciades. La primera fa referència a ciutats com Terrassa, Sabadell, Mataró o Badalona. Són ciutats que han crescut en onades successives, sobretot a redós de la industrialització de finals del segle XIX i primeres dècades del XX. I, després, amb el gran creixement dels anys 50, 60 i 70.

Als centres històrics hi segueix guanyant Junts, mentre que als barris més perifèrics hi ha tornat el domini del PSC. Però la novetat és que als barris que van créixer amb la primera industrialització és on han aparegut les anelles grogues. A Sabadell són barris com Gràcia o la Creu Alta, a Terrassa barris com Sant Pere, o el Progrés de Badalona. S’hi va instal·lar molta immigració provinent del camp català, però també de territoris propers, com el País Valencià. Una cosa interessant és que són els barris on el republicanisme popular era més fort als anys 30 i, en alguns casos, també coincideixen amb la geografia de l’escissió trentista de la CNT.

És, en bona mesura, un mapa que ressona amb el de la ciutat de Barcelona, on Junts guanya a bona part de l’Eixample i la part alta, Esquerra als nuclis dels barris populars tradicionals (com la Barceloneta, el Poblenou, Sants o el Poble Sec, entre d’altres) i el PSC a les zones d’expansió més recents com la franja del Besòs o Nou Barris.

Tarragona, Reus i Lleida també mostren aquest mateix patró, de tres colors en cercles aproximadament concèntrics. Però són ciutats ben diferents. Com a les altres ciutats, Junts predomina al centre i el PSC als barris crescuts als anys 60 i 70. Però les anelles grogues en aquests casos són, sobretot, zones d’urbanització més recent, i més que barris històrics populars són zones d’expansió urbana, amb població més jove i amb més barreja d’orígens, on, per dir-ho d’alguna manera, es troben el centre i la perifèria.

Aquest patró té matisos i excepcions. I, sobretot, la gran volatilitat política aconsella prudència en les interpretacions. Però les anelles grogues són una de les novetats interessants d’aquestes eleccions. En els anys de la Catalunya dual, el PSC dominava bona part d’aquests indrets. Però ara ha emergit un mapa tricolor que ressona molt, en algunes ciutats, amb els mapes de la geografia urbana dels anys 20 i 30. Com si hi hagués uns fils invisibles de continuïtat històrica.