Ciutadans s’enfronta a una crisi de creixement que li marca el futur

Després de tancar el 2017 amb una victòria electoral tan històrica com estèril, Ciutadans s’enfronta aquest 2018 a una crisi de creixement. La formació que a Catalunya encapçala Inés Arrimadas ha explotat el filó del Procés per assolir uns resultats inimaginables fa tot just cinc anys, quan flirtejava amb la desaparició al Parlament. Ara, erigit en assot de l’independentisme, el partit taronja s’ha enfilat fins a la primera força a la cambra catalana amb 36 diputats, un estatus que, tanmateix, no li serveix per tenir un paper determinant en la legislatura que tot just comença.

És la paradoxa de Ciutadans. La mateixa bel·ligerància contra al Procés que l’alimenta i el fa créixer per damunt de les seves pròpies expectatives li limita el ventall d’aliances i, per tant, les opcions de sumar majories. Prova d’això és no sols la dificultat per arribar a acords amb les forces independentistes, sinó també amb els comuns. El frontisme que empeny Arrimadas, al mateix temps l’aïlla. Per això, i si realment aspira a ser una alternativa viable a la Generalitat algun dia, Ciutadans afronta el 2018 el repte de mostrar-se com alguna cosa més que el dic de contenció de l’independentisme. En aquesta línia, Arrimadas intentarà fer seva la bandera d’un nou finançament i de millores en infraestructures. Intentarà, en definitiva, fer seu el tradicional “peix al cove” i armar així de contingut un partit que també necessita oferir algun projecte si vol traslladar el seu creixement a les eleccions municipals del 2019. El gran examen per saber si el seu èxit és conjuntural o si ha arribat per quedar-se.

El PP i el PSC busquen el seu lloc

Però virar cap a posicions més moderades no serà fàcil per a Ciutadans. El PP, que va tocar fons el 21-D i que busca evitar que el creixement del partit taronja s’expandeixi a la resta de l’Estat, fiscalitzarà qualsevol gest que es pugui interpretar com una concessió d’Arrimadas al sobiranisme. Fagocitats per Ciutadans a Catalunya i marginats com a última força al Parlament, els populars -que amb tota probabilitat viuran el 2018 un relleu al capdavant del partit posant punt final a l’etapa de Xavier García Albiol- hauran de debatre el camí a seguir si volen fugir de la residualitat. El nom del successor d’Albiol -ja sonen els d’Enric Millo, Dolors Montserrat i Alejandro Fernández- condicionarà el rumb dels conservadors.

Mentrestant, el PSC intentarà trobar el seu lloc en aquesta legislatura i ho farà, com és habitual, buscant explotar la seva condició d’única força unionista que sí que s’ha demostrat capaç d’arribar a acords amb altres grups. Una fórmula que no va servir a Miquel Iceta per obtenir un bon resultat el 21-D -tot i sumar un escó més-, però que els socialistes esperen poder fer valer un cop s’obri la legislatura. Però l’ombra de l’aval al 155 ho posa en qüestió. Sense majoria alternativa a l’independentisme, i llastat pel seu suport a la intervenció de l’autonomia, l’unionisme busca el seu lloc al Parlament el 2018.