Ciutadans, primera força de la dreta espanyola?
BarcelonaEl nou govern andalús és tan innovador que no té només un acord de govern sinó dos. El PP és el responsable de l’alquímia que ha permès el miracle: Juan Marín serà vicepresident d’un govern amb els vots de l’extrema dreta sense haver hagut de seure amb ells. Però això és veritat? En cap cas. Ciutadans va delegar la negociació en el PP per no embrutar-se les mans, però la va assumir des del primer moment. Si no hagués estat el cas, ahir hauria posat el crit al cel perquè l’acord PP-Vox conté punts que no formen part del pacte PP-Cs, i per tant el modifiquen, ni que sigui per ampliació. L’argument que el pacte PP-Vox no l’afecta gens és fals perquè l’acció de govern no és compartimentable. I l’acord amb l’extrema dreta afecta de ben segur àrees de govern que recauran en Cs.
Ara bé, la prestidigitació dels taronges té data de caducitat. Tan bon punt vulguin tirar endavant alguna mesura, alguna llei, hauran de pactar amb Vox. Una negociació tan important com la dels pressupostos, per exemple, serà determinant per calibrar el rumb del nou executiu. Què passarà quan Vox reclami deixar sense subvenció les organitzacions feministes? O augmentar les ajudes a entitats ultracatòliques i pro vida? Què farà el suposadament liberal Ciutadans? Tot apunta que el calvari per a Rivera i Arrimadas tot just comença, perquè d’aquí a les eleccions municipals i autonòmiques l’acció del nou govern andalús estarà sota els focus.
Per contra, qui pot treure un gran rendiment d’aquests mesos és Vox. Primer, perquè ningú els podrà acusar d’haver impedit el canvi a Andalusia. Segon, perquè han aconseguit imposar la seva agenda a tot un PP davant la incomoditat manifesta del sector moderat del partit (Alonso, Pastor, Feijóo, etc). I tercer perquè, passi el que passi al Parlament andalús, ells sempre guanyaran: si s’aproven les seves propostes serà gràcies a ells. Si no, serà per la covardia de la dreta acomplexada del PP o Cs, segons el cas (cosa que també els permetrà explotar les diferències entre els socis de govern).
El resultat de tot plegat és que l’onada de Vox a les pròximes eleccions municipals i autonòmiques tindrà una dimensió considerable. Els ultres creixeran a costa del PP (sobretot), Cs (menys) i de l’abstenció, cosa que pot desallotjar l’esquerra d’alguns territoris clau per al PSOE, com el País Valencià o les Balears. Però la correlació de forces a l’espai conservador serà diferent. El més probable és que Cs superi un PP desgastat per Vox en molts llocs, de manera que Rivera es converteixi no en el líder centrista que sempre havia somiat sinó en el cap de brot de la dreta hispànica.
País Valencià i Balears
Només una mobilització extraordinària de les forces de progrés al País Valencià o les Balears pot impedir la formació de nous tripartits de dretes. Cs, en aquests territoris, al contrari que a Catalunya, no té un electorat ideològicament transversal sinó que està més escorat a la dreta. És impossible que un espanyolista furibund com Toni Cantó pacti amb Ximo Puig. I el mateix passa a les Balears amb Armengol. Així, el pacte andalús acaba amb el projecte centrista de Cs, però també li obre la porta a liderar aquest nou conservadorisme espanyol que porta la marca de Vox.
