Ciutadans ja pateix la seva primera crisi andalusa

SevillaLa vida política amaga ombres fins i tot en les seves etapes més lluminoses. Ciutadans, el partit sorgit a Catalunya com a resposta al nacionalisme català quan encara no era independentista, va aconseguir després de les eleccions andaluses del 2 de desembre una fita en la seva breu història: participar, per fi, en un govern en tota regla. Era, a més d’una medalla en clau orgànica, una esgarrapada a l’últim bastió del socialisme. Però amb l’assumpció de cinc conselleries, incloent-hi la vicepresidència de la Junta, se’ls presentava un problema fins ara ben dissimulat. Albert Rivera, el líder de la formació, mai ha confiat plenament en la seva divisió andalusa perquè Juan Marín -el vicepresident- li sembla en el millor dels casos una solució acceptable a un dèficit preocupant: Cs no té a la comunitat més poblada i potser icònica d’Espanya prou planter per nodrir el seu creixent poder.

El fet que dos dels cinc consellers de Cs siguin independents evidencia així mateix la incapacitat de Rivera per disposar de perfils atractius de primer nivell. Aquesta és la cara mediàtica de l’afer, però hi ha un aspecte més profund que té a veure amb la gestió o, si es prefereix, amb les habilitats tècniques per tirar endavant gran part d’un pressupost que sobrepassa folgadament els 30.000 milions d’euros i una de les principals partides del qual (Educació) ha caigut en mans de Ciutadans.

Ambient de caos

Un exemple de com funcionen de moment les coses és el nomenament de Rocío Blanco com a consellera de Treball. Blanco, un dels dos independents -al costat del titular d’Economia, Rogelio Velasco (molt vinculat en el passat a Teléfonica)-, és experta en la lluita contra el frau i presenta un currículum sòlid, però va ser nomenada no des de Sevilla sinó des de Madrid. Per a més inri, un dels seus nous col·laboradors, el responsable de comunicació d’aquest departament, s’ha mostrat en el passat molt dur amb el mateix Juan Marín a les xarxes socials. El missatge sembla clar: comptem amb tu perquè no hem trobat ningú millor.

En l’atmosfera taronja es respira un ambient de caos. A més de l’intercanvi de suspicàcies, hi ha incapacitat per trobar els càrrecs de confiança que, en el lloc immediatament inferior a l’estrellat, armen el nucli de les conselleries i els partits.

Però hi ha dos reptes més de difícil digestió, i que estan íntimament relacionats. El primer es diu Vox, el partit comandat a Andalusia per l’exjutge Francisco Serrano, conciliador fins ara però ferm en les seves exigències, començant per l’expulsió dels 52.000 immigrants il·legals que, segons ell, viuen a Andalusia. A mesura que la legislatura avanci, Vox tensarà la corda. El partit ultraconservador es resisteix a ser un convidat de pedra i farà valer la dependència que el bipartit del PP i Cs té dels seus 12 diputats, també coordinats des de Madrid sota l’atenta mirada de Santiago Abascal. Tot el que Vox demani seran proves de foc per a Cs, entestat a mostrar ara el seu perfil més centrista amb l’esperança d’ocupar definitivament l’espai que queda a l’esquerra del PP i a la dreta del PSOE.

¿Qui negociarà aquestes futures i molt probables crisis de govern? Oficialment Marín, lligat sempre al fil de Rivera. I això enllaça amb el segon problema, perquè l’interlocutor de Rivera (o de Marín) en aquestes situacions d’alta tensió no serà el president de la Junta, Juan Manuel Moreno Bonilla, sinó la seva mà dreta des de temps remots, Elías Bendodo, conseller de la Presidència. El malagueny Bendodo és el Fouché d’aquest executiu: ell porta el tempo i ell prendrà les decisions mitjanes que condueixin a les grans decisions. Encara que se li atribueixen dots de mediador, en realitat és una persona astuta i rocosa, i serà un os dur de rosegar quan Vox truqui a la porta del PP i el PP transmeti, gairebé per osmosi, aquests desitjos de l’extrema dreta al programa del bipartit.