Tabàrnia: Ciutadans branda el fantasma d’una fractura territorial catalana

BarcelonaDurant la campanya electoral la cap de llista de Ciutadans, Inés Arrimadas, va apel·lar en diferents mítings a la identitat espanyola dels andalusos o extremenys establerts a Catalunya. En aquesta línia, a Sabadell va arribar a dir: “Ens sentim catalans, però també orgullosos dels nostres avantpassats enterrats en altres llocs d’Espanya”. Ciutadans va fer ahir un pas més en l’estratègia per visualitzar que a Catalunya hi ha dues comunitats enfrontades i va donar cobertura, a través dels comptes de Twitter dels principals dirigents de la formació, al concepte de Tabàrnia, que ahir va fer furor a les xarxes.

I què és Tabàrnia? Doncs es tracta de dibuixar un mapa amb les comarques catalanes on no hi ha majoria independentista, la costa de Tarragona a Barcelona i l’àrea metropolitana, i batejar-les amb un nom que és una contracció de Tarragona i Barcelona. L’impulsora d’aquest concepte és la plataforma espanyolista Barcelona is not Catalonia, que a la seva web defensa la separació de Barcelona de la resta de Catalunya. Els seus ideòlegs defensen que la millor manera de lluitar contra l’independentisme és tornar-s’hi amb la mateixa moneda, és a dir, amb la secessió barcelonesa. El fet que Ciutadans n’hagi fet ara bandera és un salt qualitatiu en l’estratègia del partit guanyador de les eleccions del 21-D, el més votat en les 10 ciutats més poblades, i que en el seu argumentari afirma que “no existeix un conflicte entre Catalunya i Espanya sinó entre catalans”.

“Presidenta de tots”?

Per tant, de moment Ciutadans aparca un dels compromisos més repetits per Arrimadas durant la campanya, que era que si governava seria “presidenta de tots els catalans”. Aquest missatge ha deixat pas a un altre, més en clau espanyola, que és el següent: “Nosaltres som els únics que hem vençut el separatisme a Catalunya, per tant, estem en millors condicions per governar Espanya que no pas els representants del vell bipartidisme PP-PSOE”. Des de la nit del 21-D, tots els missatges han anat en la mateixa direcció. “Nosaltres us vam prometre que guanyaríem, nosaltres no podem fer més”, va dir Albert Rivera la nit electoral. “Esperava que PP i PSOE tinguessin un parell d’escons més. M’ha sorprès”, va dir una múrria Arrimadas en una entrevista a El Mundo dissabte passat.

Ciutadans considera que, si bé el resultat a Catalunya no li permet governar, sí que li ha de facilitar créixer a Espanya a costa de PP i PSOE, sobretot si sap surfejar l’onada de nacionalisme espanyol que ha provocat el procés català. De fet, el CIS del mes d’octubre ja va detectar una forta pujada de Cs, que passava del 14,5% d’intenció de vot al 17,5% en el global espanyol, a un sol punt de Podem i les seves confluències. Altres enquestes d’abans del 21-D indiquen que ja han fet el sorpasso a Podem i s’acosten al PSOE. L’efecte Arrimadas amenaça ara mateix el PP, que ha quedat reduït a la marginalitat a Catalunya, amb el cost d’imatge que això suposa per a Mariano Rajoy.

Curiosament, Cs repeteix a Catalunya el fenomen de la UPN navarresa, una formació espanyolista però d’origen autòcton que fa innecessari el PP. La diferència és que la UPN no tenia cap projecte fora de Navarra, mentre que Ciutadans aspira a fer servir el Procés com a trampolí per desplaçar el PP a Espanya. Per això els populars, des del primer moment, han posat més en elleu el fracàs del constitucionalisme que la victòria de Ciutadans. I ara volen forçar Arrimadas a admetre que no pot formar govern. No els interessa alimentar l’adversari.

La paradoxa de Ciutadans

La paradoxa en què viu Ciutadans és que és una formació anti-Procés que necessita el Procés per subsistir. I la paradoxa per al PP és que necessita que el Procés baixi de temperatura per aturar la fuga de vots cap a Rivera. Curiosament, els partits independentistes també estan d’acord que ara cal rebaixar la tensió per no atiar el vot identitari antiindependència, que és el que ha capitalitzat Arrimadas, i que és la principal amenaça per al projecte republicà, basat en el principi que Catalunya ha de ser un sol poble.

Ara mateix només a Rivera li convé, electoralment parlant, que el Procés continuï copant l’atenció de l’opinió pública. Perquè una de les grans incògnites del moment actual és què passarà a Espanya si el Procés, un cop demostrat que no desapareixerà, entra en una via més lenta i això permet obrir el focus i l’entrada de nous temes en l’agenda dels mèdia espanyols. Si, per exemple, la corrupció torna a ocupar les portades o si l’eix esquerra-dreta guanya protagonisme, pot passar que Ciutadans perdi força en detriment de Podem i el PSOE.

El repte municipal

Mentrestant, Ciutadans té un any i mig per convertir l’esplèndid cabal de vots aconseguit el 21-D en una estructura de partit forta a Catalunya. Les pròximes eleccions municipals seran, si abans no hi ha generals, el termòmetre definitiu per destriar el gra de la palla i veure quin percentatge del vot recollit ara es manté fidel o si és un fenomen conjuntural. Ciutadans ha multiplicat per tres els vots aconseguits el 26-J a les generals del 2016, fa només un any i mig.

En les eleccions generals és on el factor més important és el purament ideològic esquerra-dreta, i aquí els comuns tenen les de guanyar en un electorat que se situa majoritàriament en posicions progressistes. Així, assistim a la paradoxa d’un partit que guanya les eleccions catalanes fent bandera de l’espanyolitat però que s’estavella en les eleccions espanyoles perquè és percebut com un partit de dreta o, en el pitjor dels casos, com la marca blanca del PP.

En el cas de les municipals hi ha altres factors que cal tenir en compte, com ara la implantació territorial de l’organització i, sobretot, el perfil dels candidats. Aquí l’adversari més temible per a Ciutadans és el PSC (i Colau a Barcelona), que en ple procés sobiranista i amb una marca que cotitza a la baixa reté més d’un centenar d’alcaldies gràcies a la seva cultura municipalista i al ganxo dels seus alcaldables. També és cert que Ciutadans, tot i no tenir cap alcaldia, va entrar en les eleccions del 2015 a la majoria de les poblacions de l’àrea metropolitana, la qual cosa li ha permès foguejar els seus candidats. Tot i així, no ha aconseguit que cap d’aquests regidors en ciutats importants, com ara l’expopular Carina Mejías a Barcelona, despunti.

Tot i això, ara mateix la prioritat per a Ciutadans és forçar un avançament electoral a Espanya per disputar la victòria al PP. Compta, per a aquest objectiu, amb importants suports mediàtics i la cobertura de la FAES, el laboratori d’idees de l’aznarisme, que ja ha carregat contra Rajoy per no haver assumit en primera persona el fracàs electoral del 21-D. Si Rajoy no pot aprovar els pressupostos amb el PNB, s’obrirà una finestra d’oportunitat per a Ciutadans. Si Rajoy resisteix, art en què és un autèntic especialista, l’onada de Ciutadans anirà perdent força. Potser també a Catalunya.