Ciutadans s’enfonsa i perd 30 diputats en una desfeta històrica

BarcelonaDesfeta històrica. A l’altura de l’enfonsament en les eleccions generals de finals del 2019. Ciutadans ha passat de desafiar els pronòstics de les enquestes i imposar-se a Catalunya el 2017 a escriure la crònica d’un ensorrament sense precedents al Parlament. La d’ahir és la caiguda d’escons més gran de la història i, acompanyada d’una abstenció sense precedents, també la pèrdua de vots més elevada des de la restauració de la democràcia a Catalunya. Dels 36 diputats que els van convertir en la primera força l’any 2017 als 6 que els condemnen al setè lloc de l’hemicicle. En una sola legislatura, han perdut 30 escons i més de 900.000 vots. Tot el que va tenir de fulgurant l’ascens de l’any 2017 ha tornat en forma de bumerang amb una caiguda lliure que no troba terra ferma.

A Catalunya i contra l’independentisme va començar el cicle ascendent que els va deixar a un pas de superar el PP a l’Estat. La repetició electoral del 2019 va acabar amb el seu líder absolut fins aleshores, Albert Rivera, deixant-se pel camí el 60% dels vots. Ahir Carlos Carrizosa en va perdre el 86%.

Sense dimissions

La mascareta no deixava veure les cares llargues de Carlos Carizosa i Inés Arrimadas, però les espatlles estaven abaixades i la veu, de vegades, sonava trencada. El cap de llista va acceptar que “no han sabut mobilitzar el vot unionista”, escudant-se en una baixa participació que va definir com “la clau” de la derrota. Arrimadas, després d’afirmar que els resultats “no representen” el conjunt de la població, va sentenciar que “venen temps difícils”. De moment, no hi ha hagut dimissions. Avui es reuneix el comitè executiu per parlar-ne.

Estaven preparats per encaixar una dura derrota i, de fet, havien cedit al PSC la batuta del constitucionalisme. Però no imaginaven que seria tan dura. Amb una una campanya a la defensiva, Cs ha intentat recuperar el terreny que ja feia temps que havia començat a perdre. Les accions anaven dirigides a intentar mantenir almenys una part dels seus, i no a intentar persuadir nous electors. Ja era prou complicat frenar la fuga de vots que va començar pocs mesos després de guanyar aquelles catalanes del 155. El discurs que els havia portat als 36 diputats tornava a aparèixer en primer pla: confrontació amb el sobiranisme. Una retòrica que va calar just després de l’1-O, quan la independència era una amenaça. Ara, però, ha minvat la intensitat del dilema nacional i la pandèmia ha fet aflorar la necessitat de noves solucions. Finalment, el seu discurs clàssic els ha fallat i, davant les noves prioritats, l’electorat ha deixat orfe un espai que ho jugava tot a la crispació.

Molts dels votants de Cs han vist en el PSC el vot útil unionista i en Vox l’aposta anti-Procés. Els que volien rebaixar el to han trobat un Salvador Illa que promet distensió i els que volien augmentar-lo un Ignacio Garriga encara més bel·ligerant que Carrizosa. Els sondejos ja apuntaven, de fet, que el votant de Cs era el menys fidel, com si els últims anys hagués agafat prestat els suports d’altres partits. Sumat a això, la derrota arriba en el pitjor moment, just quan Arrimadas estava a punt de complir un any al capdavant del partit i intentava consolidar el seu lideratge. Els mals resultats a Galícia i el País Basc no van ser suficients per qüestionar-la, però ensorrar-se en el seu feu, on fa quatre anys va triomfar, obre un nou escenari impredictible. Arrimadas va arribar per reconduir el rumb d’un partit en hores baixes amb una brúixola acostumada a assenyalar el nord en temps més intensos. L’objectiu serà aprofitar el temps que s’obre sense seleccions per reparar-la abans que sigui massa tard.