CiU: les vides separades del matrimoni més llarg de l’etapa autonòmica

Barcelona“Al llarg d’aquest any m’he fet una pregunta tot sovint: per què no ho vam fer abans? I la resposta és senzilla: teníem una por molt convergent que ens frenava. Per sort, tot això ja és història”. Són paraules d’un dirigent de Convergència que va viure pràcticament en primera persona el trencament de CiU, del qual es compleixen avui exactament 365 dies. El matrimoni polític més llarg de l’autonomisme, vencedor de totes les eleccions catalanes entre el 1980 i el 2012, va acabar esberlant-se arran del procés sobiranista. Artur Mas i Josep A. Duran i Lleida hi van posar fi un vespre del mes de juny de l’any passat en una reunió discreta al Palau de la Generalitat. L’espiral de retrets entre els socis va desembocar en estratègies formalment separades i enfrontades a les urnes al llarg del 2015.

El trencament de la federació va fer entrar la política catalana en un procés d’acceleració entre mitjans de juny i mitjans de juliol. En certa manera, tot va arrencar en el moment en què Unió convoca la seva militància -poc més de 4.000 persones, una xifra fins aquell moment secreta- per decidir el posicionament nacional rumb al 27-S. En aquella votació, celebrada el 14 de juny, els oficialistes van guanyar, tot i que no van arribar al 50% dels vots i la direcció es va partir pràcticament per la meitat. De tot plegat en van sortir dos moviments paral·lels. Per una banda, els renovadors democristians, encapçalats per Antoni Castellà, van posar les bases de l’escissió -més endavant anomenada Demòcrates de Catalunya, que ara té més regidors i alcaldes que Unió, a banda de representació parlamentària i al Govern-, i per l’altra Convergència va emetre un ultimàtum als socis. Aquest avís era senzill: si no acceptaven dur la independència al programa de les eleccions plebiscitàries, els camins de la federació s’havien de separar. Dit i fet.

Els esdeveniments es precipiten durant la jornada parlamentària del 17 de juny de l’any passat. Les cúpules dels dos partits es reuneixen per separat. Mas se cita amb Josep Rull, Francesc Homs i Lluís Corominas, mentre que Ramon Espadaler, secretari general d’Unió -i de CiU- s’envolta dels fidels Antoni Font, Benet Maimí i l’exvicepresidenta Joana Ortega. A les dues del migdia, la cúpula democristiana se cita a la seu del partit i decideix -dividida- que els consellers que tenen al Govern l’abandonin. Això sí: eviten donar per trencat el matrimoni. D’això ja se n’encarregarà, unes hores més tard, l’executiva de CDC.

Adéu amb un somriure

A primera hora del matí, els dirigents de CDC havien rebut un correu electrònic perquè es reservessin el vespre en cas que fos necessària una reunió, que finalment va arrencar a les 21.30 h. L’endemà, 18 de juny, amb un somriure que va coure especialment a Duran -així ho va traslladar al seu entorn-, Josep Rull posava l’epitafi a la federació: “El projecte polític de CiU s’ha acabat”. La sensació era d’alleujament a les files convergents. “No sé per què no celebrem una festa de primer aniversari”, bromejava aquesta setmana un alt dirigent nacionalista.

A partir d’aquest moment, els partits comencen a fer plans per separat. Mas, deslliurat, parla obertament d’estat “independent”, i prepara una conferència a Molins de Rei en què torna a insistir en una llista unitària que finalment desembocarà en la confecció de Junts pel Sí. Aquesta nova oferta coincideix en el temps amb un consell nacional d’Unió que acorda anar sols a les eleccions del setembre. En tota la setmana, Duran evita donar explicacions públiques. Les seves intervencions es limiten a les cartes web setmanals a la militància, que tanta expectació generaven a CiU.

El divorci formal va arribar poques setmanes després que la federació guanyés les eleccions municipals. Igual que en les separacions de parella, els dos partits van activar el procediment per dissoldre’s a nivell tècnic i polític. En bona part dels municipis -com a Barcelona, per exemple- cohabiten en el mateix grup municipal. La comissió dissolutòria s’ha reunit en diverses ocasions pel repartiment d’actius i passius, una qüestió espinosa.

Dins i fora

També ha sigut espinosa la contínua baixa de dirigents a Unió. Antoni Font, vicesecretari general, va fer les maletes fa uns mesos, seguint els passos de l’eurodiputat Francesc Gambús. L’exvicepresidenta Ortega, a qui els dirigents de CDC veien com a dona pròxima a Mas i que acabaria decantant-se per l’aleshores president, va acabar deixant la política activa, i té previst ser militant rasa de cara al pròxim congrés d’Unió. Només ha tornat al primer pla per declarar davant el jutge pel 9-N, del qual va ser una de les protagonistes, i per assistir a la presentació de llibre Un moment fundacional de Santi Vila.

Els camins separats dels dos partits els han conduït a les seves respectives refundacions. Unió busca el seu lloc des de l’extraparlamentarisme i amb una situació econòmica extrema, mentre que Convergència perfila un nou partit que culminarà en un congrés al juliol. “Per reinventar-nos de debò necessitàvem trencar amb els socis i allunyar-nos del pujolisme, i en això estem”, manté un membre de la direcció de CDC.

Els últims mesos s’han viscut escenes inèdites en campanya, amb dos exsocis llargament avinguts que han acabat en voreres separades. Les velles factures, però, apareixen espontàniament: la setmana passada hi va haver retrets creuats a tomb de la demanda de Mas als votants d’Unió per fer costat a Convergència en les eleccions del 26-J. On hi va haver foc, sempre hi queden les brases.