Convergència i Unió corre el risc d'acabar sent víctima de la síndrome de la granota bullida. Una granota va caure en una olla d'aigua freda. Nedava i nedava tranquil·la i satisfeta. Van encendre el fogó i l'aigua va anar pujant de temperatura. La granota seguia nedant fins que, al final, la situació es va tornar insuportable que la bestiola va morir bullida. Quan el mal és progressiu i l'aigua no bull d'entrada, la capacitat d'adaptar-s'hi a vegades fa perdre la noció del perill real i resta capacitat de reacció. CiU ja va arribar al Govern en una situació econòmica molt greu, però els bons resultats (primer a les municipals i després a les generals) sumats a la idea que els ajustos tindrien efecte i l'economia remuntaria a finals del 2012, donaven confiança als nacionalistes.
Però, com a la granota, a Mas li van apujant la temperatura de l'aigua i ell espera: a les tres tongades de retallades s'hi han sumat els enfrontaments i els cops de porta del govern de Rajoy, la sensació que el pacte fiscal no prosperarà i els dubtes entorn del pla B. I ara l'evidència que Catalunya haurà de recórrer al fons de rescat autonòmic espanyol quan arribin nous venciments a la tardor. L'enquesta de Tàstic per a l'ARA constata que la situació ja li passa factura entre els votants. Si avui se celebressin eleccions al Parlament, CiU perdria entre cinc i set dels 62 escons que el novembre del 2010 van permetre a Mas ser president amb una majoria suficient però no absoluta. En vot passaria del 38,4% al 34,5%. L'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat, de juny, ja detectava cert desgast de la federació i situava l'expectativa en seixanta escons.
Navarro és lluny de Maragall
Però si d'alguna cosa es beneficia CiU, segons l'estudi de Tàstic, és de la falta d'alternativa. Quan Jordi Pujol patia, a finals dels 90, l'erosió per dues dècades de govern i els pactes a Madrid, un PSC robust i heterogeni, amb Pasqual Maragall al capdavant i sense les contradiccions generades pel PSOE, apareixia com una opció real i creïble per sumar tota l'esquerra i accelerar la pulsió de canvi. Això no passa ara. El PSC no atura la tendència a la baixa i ja no passa de ser la classe mitjana a la cambra, el partit dels 20 escons, del qual sovint parlen dirigents crítics. La formació de Pere Navarro es mou en una forquilla que va dels 28 diputats que va obtenir José Montilla el 2010 -un resultat que va provocar-ne la dimissió i va desencadenar tensions internes que la nova cúpula encara no ha aplacat- i els 26. El que és encara el principal partit de l'esquerra catalana no ha tocat fons.
En aquest context creixen els petits i singularment ERC, que en les últimes eleccions va pagar car el segon tripartit i les lluites internes que li van provocar fins a dues escissions (Reagrupament i el nucli impulsor de Solidaritat). Després dels nefastos resultats de les municipals de maig del 2011, Oriol Junqueras va fer foc nou a l'octubre i s'ha retrobat amb alguns dels electors perduts. Erigint-se en guardiana del pacte fiscal i oferint acords a CiU, la formació republicana treu el cap i s'enfila dels deu escons a 15 o 16. Amenaça la tercera posició del PP que, com CiU, acusa el desgast. En el cas dels conservadors cal buscar, segurament, les raons en els incompliments programàtics i la sensació de descontrol econòmic de Rajoy. Alícia Sánchez-Camacho trauria 16 o 17 escons (ara en té 18) i es deixaria poc més d'un punt percentual.
Desafecció i opcions alternatives
I si ERC surt reforçada, a ICV-EUiA li passa el mateix: passaria de 10 a 11 o 13 escons i incrementaria notablement percentatge de vot. Ciutadans i Solidaritat no obtenen rèdit de la baixada de CiU i el PSC i es debatrien entre tenir o no representació. El sondeig de l'ARA constata també un creixement d'altres partits i del vot en blanc. Van triar aquestes opcions el 9,7% dels votants el 2010 i ara ho farien l'11%. La desafecció fa forat i alternatives com les CUP i la Plataforma per Catalunya poden tenir alguna opció.
I Mas ha de pensar com s'ho farà per no acabar bullit com la granota. L'equador de la legislatura a la tardor, amb el rescat català i el desenllaç del pacte fiscal, és clau.