El cinturó ja no vol ser monocolor

*'El pati descobert' és el blog del col·lectiu format pels politòlegs Toni Rodon, Marc Sanjaume i Marc Guinjoan

El mapa polític català ja fa anys que dóna senyals d’una creixent fraccionalització. Fins a principis del segle XXI el Parlament s’havia mantingut estable en el nombre de partits que aconseguien representació: tot i que els canvis havien sigut substancials en el suport electoral a cada formació, tradicionalment la cambra catalana havia tingut cinc grups. En termes comparats, en un Parlament amb un districte electoral tan gran com el de Barcelona -que reparteix 85 diputats amb un llindar electoral del 3%-, el nombre de partits polítics era relativament baix, sobretot si ens atenem a la competició bidimensional (l’eix nacional i l’eix ideològic) en què s’ha estructurat la competència partidista al nostre país.

L’escenari ja va començar a canviar el 2006 amb l’entrada de C’s. Sis partits van obtenir representació, com a preàmbul dels set del 2010, amb l’arribada de Solidaritat. El 2012, malgrat que SI va perdre els quatre escons obtinguts dos anys abans, la CUP va rellevar-los en el paper de setena força al Parlament. Ara bé, la fraccionalització electoral no és només una funció del nombre de partits que hi ha en un Parlament, sinó de com de repartits han quedat els suports electorals entre ells. Per entendre’ns, en les eleccions al Congrés de l’any 2008, fins a deu partits van obtenir representació al conjunt de l’Estat, però els dos principals partits van acumular el 84% dels vots (i el 92% dels escons), de manera que el sistema, de facto, tendia al bipartidisme.

En el cas del Parlament, si bé mai ha tendit al bipartidisme, el cert és que en els últims anys no només ha incrementat el nombre de partits que obtenen representació sinó que, encara més important, el suport electoral ha quedat més difús entre les diferents forces polítiques. De fet, el gràfic ens mostra l’evolució des de l’any 1980 fins a l’actualitat del “nombre efectiu de partits polítics” a Catalunya.

Els grans tenen preeminència

Aquesta clàssica mesura en ciència política (anomenada fraccionalització ) compta com de dividit està el suport electoral, ja que dóna més preeminència als grans que als petits. La figura ens mostra clarament com -amb l’excepció de les eleccions constituents del 1980- el nombre efectiu de partits no ha parat de créixer en els últims anys. No ens ha d’estranyar d’aquest gràfic que Barcelona, en tant que el districte en què es reparteixen més diputats, sigui on la fraccionalitzacio és més gran.

Si bé el comportament electoral en unes eleccions locals no és directament comparable amb el d’unes autonòmiques o generals, el cert és que tot fa pensar que aquest augment de la fraccionalització també es donarà a les municipals del 24-M. A més a més, és previsible que aquest fenomen es doni específicament a les grans ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Els motius per a aquest augment de la fraccionalització a Barcelona i el seu entorn són diversos. En primer lloc perquè s’hi escullen els consistoris amb el nombre més elevat de regidors. La mida del municipi determina quants regidors elegeix la localitat, de manera que, per exemple, els municipis d’entre 251 i 1.000 habitants n’escullen set, als de fins a 2.000 habitants en són nou, i als de fins a 5.000, 11. No cal dir que en municipis d’aquestes dimensions s’hi acostumen a presentar poques formacions, ateses les dificultats amb què es troben els partits de trobar persones per omplir candidatures (les llistes fantasma del PSC i el PP en són la millor prova). A més a més, encara que finalment s’hi acabin presentant molts partits, el nombre reduït de regidors que s’hi escull fa que el percentatge de vots per obtenir escó al consistori sigui molt elevat (per exemple, per obtenir representació en un municipi on es reparteixen 9 regidors, cal més del 8%) i, en conseqüència, pocs partits acabin obtenint regidors.

Les grans dimensions dels municipis de l’àrea metropolitana rebaixen en la majoria dels casos aquest percentatge a la barrera legal del 5%, que s’aplica a les eleccions locals. A més a més, els principals partits en els municipis grans no es troben amb dificultats per omplir les llistes. Tot plegat fa aquests municipis més propensos a la fraccionalització.

En segon lloc, el perfil sociolingüístic i polític de l’àrea metropolitana de Barcelona també fa més probable la fragmentació. Mentre que a comarques la gran majoria de vots queden concentrats en partits sobiranistes -l’ARA ens explicava, fa poc, que en 201 municipis catalans ja hi ha garantida abans de les eleccions la presència exclusiva de partits independentistes-, a l’àrea metropolitana la realitat dista de ser la mateixa. En aquesta zona el suport a partits unionistes és més gran i s’afegeix (i se sobreposa en la majoria dels casos) a la presència dels sobiranistes.

El PSC fort donava estabilitat

Amb tot, la presència pràcticament hegemònica del PSC fins a les últimes municipals havia mantingut en certa mesura un sistema de partits locals relativament estable i poc fraccionalitzat. La més que probable desfeta del PSC, conjuntament amb l’emergència de Podem (en les seves diverses formes) i de Ciutadans, ens permet anticipar una fraccionalització rècord en molts municipis del cinturó.

Tot plegat ens planteja un escenari post 24-M complex pel que fa a pactes. Si bé podem estar bastant convençuts que fora de l’àrea metropolitana el mapa polític canviarà relativament poc, la creixent divisió del vot unionista entre els diferents partits que batallen per aconseguir-lo (PP, PSC, Podem, C’s i fins i tot PxC) fa preveure una legislatura de difícil governabilitat a Barcelona i a la seva àrea d’influència.