Cinquanta anys de la tancada d’intel·lectuals de Montserrat

PeriodistaEl Procés de Burgos va desencadenar l’onada més gran de protestes contra el franquisme, i les sis penes de mort que demanaven els fiscals militars van acabar sent indultades. A Catalunya, va ser la cultura la que va liderar la resposta a la dictadura, amb la tancada de Montserrat, que començava el 12 de desembre, i el manifest de dos-cents vuitanta-set intel·lectuals i artistes, que van arrossegar capçaleres de la premsa internacional. Una protesta a la catalana que inspiraria l’Assemblea de Catalunya, una marca pròpia per afrontar des d’una perspectiva nacional el camí cap a la democràcia.

El consell de guerra de Burgos va començar el 3 de desembre de 1970 i el vist per a sentència arribava sis dies després. Jutjaven militants d’ETA acusats de matar el cap de la Brigada Social a Donostia, Melitón Manzanas. En un plantejament clar de judici polític, les defenses van acreditar manca de proves i vulneració del dret garantista, mentre els processats relataven terribles maltractaments, denunciaven el feixisme i s’afirmaven com a lluitadors per la llibertat d’Euskadi i el socialisme. La solidaritat que van arrencar més enllà de les seves sigles i dels seus mètodes pivotava en plantejaments més generals, de drets i llibertats: la denúncia de la pena de mort i els estralls paorosos de les comissaries, com a episodis més lacerants de tot un sistema totalitari que començava a esquerdar-se. Els advocats Miguel Castells i Francisco Letamendia, autors del llibre d’ auctorita s tot just reeditat El proceso de Euskadi en Burgos, van ressaltar com la solidaritat catalana va ser conduïda per intel·lectuals sobre la reivindicació de les llibertats polítiques i nacionals més que no sobre la lluita de classes, que era tanmateix una característica de la solidaritat espanyola i pròpiament de la mobilització basca, començant perquè els encausats es van declarar marxistes leninistes.

La plataforma en la qual es va debatre la iniciativa catalana va ser la Taula Rodona, sorgida arran de la tancada als Caputxins de Sarrià, el març de 1966, un precedent ineludible, tot i que la contestació la va iniciar la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (CCFPC). A la reunió hi van tenir papers decisius el director de cinema Pere Portabella i el productor Pere Ignasi Fages, l’arquitecte Oriol Bohigas i el professor i editor Xavier Folch. Al think tank hi van intervenir amb força el metge Felip Solé Sabarís, el traductor Octavi Pellissa i el filòsof Eugenio Trías. Actuaven com a paraigua polític de la unitat que s’aniria consolidant tres referents de l’antifranquisme: Josep Andreu Abelló, president del Tribunal de Cassació de la Generalitat republicana i símbol de connexió amb la història; l’independentista Jordi Carbonell, primer director de la Gran enciclopèdia catalana, i l’advocat comunista Josep Solé Barberà, defensor al Procés de Burgos. En les connexions amb els grups cristians i l’Església va intervenir Francesc de Borja Aragay, aleshores representant amb Joan Vallvé d’Unió Democràtica a la CCFPC. Quan es decideix pujar a Montserrat, pren protagonisme “el nostre home al monestir”, Josep Benet..., a la fitxa policíaca del qual es feia constar que havia cantat a l’Escolania i l’havia casat l’abat Escarré.

El manifest

A les tres de la tarda del dissabte, 12 de desembre de 1970, tothom era a lloc. A les vuit del vespre de l’endemà, la Guàrdia Civil ja tenia el monestir encerclat. Nom en clau de la logística repressiva: “Operación Mano de Pintura”. A dins hi havia nervis, però la discussió del manifest avançava amb aportacions tan interessants com interessants eren els qui defensaven les esmenes. Finalment, el consens va arribar amb un preàmbul de denúncia de les violacions de drets, des dels individuals als socials i nacionals, i les reivindicacions: deixar sense efecte les condemnes de Burgos; amnistia general per a presos polítics i exiliats; abolició de les jurisdiccions especials i de la pena de mort, i un sistema democràtic que garantís “els drets dels pobles i nacions que formen l’estat espanyol, inclòs el dret d’autodeterminació”.

La signatura “Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans” certificava que, efectivament, el lideratge d’aquella protesta que assolia un gran ressò internacional era cultural. “Els intel·lectuals catalans han llançat un veritable desafiament al règim franquista”, titularia Le Monde el dia 17. Convocaven l’interès noms llampants. Als dels tancats s’hi sumaven els que s’hi van solidaritzar i els que subscrivien el manifest, com els de Vicente Aranda, Benet i Jornet, Brossa, Jaume Cabré, Jaime Camino, Castellet, Núria Espert, Espriu, Ferrater, Feliu Formosa, Mario Gas, Guinovart, Jordi Herralde, Ana María Matute, Terenci Moix, Miró, Guillermina Motta, Joan Oliver, Pi de la Serra, Raimon, Rosa Regàs, Montserrat Roig, Eva Serra, Sacristán, Gonzalo Suárez, Serrat, Tàpies, Vargas Llosa, Vila-Matas...

El règim franquista es debatia sobre com afrontar “el desafiament”. L’Opus Dei volia sortir de l’atzucac sense penes de mort a Burgos i fent els ulls grossos a Montserrat, i els ultres de la Falange demanaven una acció expeditiva, amb el capità general de la IVRegión Militar, Alfonso Pérez-Viñeta, amenaçant el governador civil, Tomás Pelayo Ros, amb enviar-hi l’exèrcit. En principi, el governador va pactar amb l’abat, Dom Cassià M. Just, que si el dilluns 14 s’acabava la tancada no hi hauria represàlies. A la nit, doncs, es va organitzar una sortida ordenada sense més tràmit que identificar-se davant la policia. Però després se’n va desdir, es va mirar l’informe d’un infiltrat i la corrua repressiva va caure sobre els que tenien antecedents per “ actividades comunistas o relacionadas con el PC o PSUC ” (12), “ catalano-separatistas ” (13), “ catalanistas ” (29) i “ catalanistas de matiz socialista ” (25). Multes quantioses, citacions a la Via Laietana, expedients a professors, retirades de passaport, prohibicions als cantants, i el dramàtic episodi de les tortures a Jordi Carbonell, que es va negar a parlar en castellà quan el van portar a la Via Laietana.

Dom Cassià es va moure amb un creuament de notes i trucades amb el governador, algunes pujades de to. En una carta datada el 17 de desembre, l’abat, després d’amollar-li un duríssim memorial de greuges i informar-lo que havia traslladat al Vaticà l’incompliment de la paraula, acaba així: “Prego, doncs, encaridament, que prengui les mesures oportunes perquè cessin aquestes represàlies, segons el que vam estipular a les nostres converses, si no em temo que la situació esdevindrà molt greu”. Pelayo es va emprenyar tant que va redactar una resposta irada, que al final no va enviar però que amb el desfici no va passar per la trituradora.

L’embrió de l’Assemblea

El factor Montserrat de protesta “superestructural” d’intel·lectuals associats a monjos va ser vist amb certes prevencions també aquí, sobretot en els sectors de l’esquerra comunista que controlava les fàbriques i universitats. Però l’èxit de Montserrat els va fer repensar-s’ho, i l’endemà mateix de la tancada Antoni Gutiérrez Díaz, que ja exercia de secretari del PSUC in pectore, es va disculpar amb Pere Portabella per les crítiques que havia formulat en el seu cas per desplaçar de Barcelona el centre de la lluita. En aquella mateixa conversa, el lúcid Guti va suggerir la idea d’ampliar Montserrat per formar una assemblea de tot Catalunya. Poc després, al restaurant premonitòriament anomenat La Puñalada, el mateix Guti i el socialista Quico Vila-Abadal van engiponar el primer esborrany dels quatre cèlebres punts del que un any després seria l’Assemblea de Catalunya, l’organisme de més abast de les forces democràtiques a l’oposició proscrita, constituïda el 7 de novembre de 1971 també en recinte eclesiàstic, la parròquia de Sant Agustí. Montserrat n’era una clara inspiració, per l’àmplia unitat que va fer possible i perquè allà hi havia els punts de l’amnistia i l’autodeterminació, procedents ja de la CCFPC, i l’Assemblea suposava una manera d’encarar la Transició a la catalana. Josep Solé Barberà, l’advocat català al consell de guerra, informador de primera mà als tancats, va ser una peça clau en la negociació de l’amnistia, amb l’aval de ser el lletrat amb més causes al Tribunal d’Ordre Públic, dues-centes set. En acabat, com a redactor de l’Estatut de Sau, va contribuir a materialitzar el tercer punt -el de l’Estatut-, al costat d’altres “implicats” decisius com Benet, el doctor Solé Sabarís i Andreu Abelló, i de Laureà López Rodó, un dels ministres que va maldar perquè tot allò no acabés tot el malament que podia haver acabat.