Les cinc estacions del camí d’Esquerra cap al pragmatisme

BarcelonaERC va aprovar dissabte passat el full de ruta que l’ha de guiar els pròxims anys i que es va convertir en el cinquè document estratègic del partit des que Oriol Junqueras, un 1 d’octubre del 2011 a Girona, en va assumir el lideratge. Llavors, Esquerra -un partit deprimit per les lluites internes- era la cinquena força al Parlament. En vuit anys, tant la seva situació com les seves expectatives han fet un tomb que s’ha traduït també en una evolució del seu discurs.

Girona 2011

Es projecta una independència vocacional sense concrecions

La primera ponència política de l’era Junqueras tracta de la independència com el que era llavors, un aspiració que encara no havia penetrat amb la transversalitat que té ara en la societat catalana. En aquell moment, CiU governava la Generalitat amb una majoria folgada de 62 diputats al Parlament i el suport extern del PP. La qüestió republicana, a la cambra, n’hi hi era ni se l’esperava. En el document estratègic d’aquell congrés d’ERC es proposava que, si fracassava el pacte fiscal de Mas, “en el mitjà termini podria obrir-se una etapa propícia de lluita, mobilització i construcció nacional, amb les característiques pròpies d’una veritable transició cap a la independència”. Es parlava fins i tot d’una “consulta per la independència el 2014”, que havia projectat un temps abans Josep-Lluís Carod-Rovira. Però era una independència encara vocacional, sense terminis ni concrecions. El partit no tenia unes bones perspectives electorals, però sí que tenia un discurs ambiciós. “Aspirem a ser una força hegemònica en aquest país. No perquè sí, sinó perquè aquest sigui un país lliure”, va dir Junqueras aquell dia.

L’Hospitalet 2013

Apareix la unilateralitat per primer vegada

Amb menys de dos anys, Junqueras porta el partit fins a unes cotes de creixement que ni els més optimistes auguraven. ERC és ja la segona força al Parlament i el segon govern de Mas depèn dels vots republicans. Ja han decidit fer una consulta sobre la independència. Aquell any Esquerra celebra una conferència nacional a l’Hospitalet de Llobregat i fa un nou document estratègic que denota que el moment independentista és d’eufòria. El text parla amb tot mena de detalls sobre el dret a decidir al Quebec, Kosovo i Escòcia, repassa la creació d’estats en el segle XX i incorpora per primer vegada en l’era Junqueras “la declaració d’independència al Parlament”. Es defensa que la millor via és el referèndum acordat o, si mes no, un de “tutelat internacionalment”, però es preveu la unilateralitat en cas que fracassin les dues primeres opcions. És, en definitiva, un manual sobre com arribar a la independència.

Barcelona 2015

Tot el protagonisme el té la via unilateral i el procés constituent

El congrés de juliol del 2015 és un tràmit que es despatxa en un matí. En quatre anys, el partit s’ha unificat i no queda rastre de les lluites caïnites. Malgrat això, ERC acaba de viure un dels moviments més delicats en anys. Arriba a aquell conclave pocs dies després d’haver pactat amb Convergència una coalició que es dirà JxSí. L’eix del document estratègic d’aquell congrés és la unilateralitat pura i dura, sense recances. En aquella ponència, ERC assumia que un dels seus papers en el pròxim Govern seria “assegurar el desplegament del full de ruta unitari cap a la independència i, per tant, una declaració i un exercici unilaterals”. També al·ludia a un referèndum, sí, però com a punt final d’un procés d’elaboració d’una Constitució catalana. Junqueras, llavors, ja parlava “del procés constituent de la nova república” però amb un advertència clara al seus: “Necessitem molta gent que ara mateix no comparteix aquesta proposta”.

L’Hospitalet 2018

Canvi de rumb: el diàleg comença a obrir-se camí

La conferència nacional que el partit celebra el juliol del 2018 és el primer gran símptoma que ERC assumeix que les coses no han sortit com s’esperava. Hi arriba com a partit de Govern i amb l’orgull d’haver celebrat l’1-O, però amb presos polítics i exiliats i amb el convenciment que la declaració del 27 d’octubre no va servir per avançar. El document estratègic que s’hi aprova ho reflecteix. Comença l’aposta per reprendre la via dialogada amb l’Estat: “L’opció dialogada amb l’Estat és la preferida i desitjada per Esquerra i ens comprometem a treballar-hi incansablement”. Forçada pels militants, però, la direcció del partit hi acaba incloent que no es descarta una “declaració unilateral d’independència” com a Kosovo. Això sí, com a últim recurs.

Barcelona 2019

El diàleg s’imposa com a via i la unilateralitat es dilueix

ERC va arribar el cap de setmana passat al seu últim congrés amb sensacions agredolces. Per una banda, amb la sentència europea sobre Junqueras i unes enquestes favorables. Per l’altra, encara amb presos i exiliats i la sensació que l’autodeterminació no és a tocar, precisament. En la nova ponència, una paraula en va sortir reforçada, diàleg -també referèndum -, i una altra diluïda, unilateralitat, a la qual només s’al·ludeix de manera velada. El coordinador general del partit, Pere Aragonès, uns mesos abans del conclave, ja havia preparat el terreny: “El debat sobre unilateralitat o bilateralitat és un debat fals, quan la unilateralitat no la decideixes tu. La unilateralitat no la fa qui vol, la fa qui pot ser unilateral”. “Sempre he estat multilateralista”, deia Junqueras en una entrevista un dia abans del congrés.

Cinc documents estratègics i cinc propostes en transformació. L’evolució electoral, fins ara, les avala. El pròxim examen a les urnes haurien de ser unes catalanes de data incerta, però no llunyana.