Cinc dies de vertigen a l’exili
Mentre l’Eurocambra votava el suplicatori dels eurodiputats, Serret preparava el camí de tornada
Brussel·les / Barcelona / MadridAquesta era La Setmana per a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. En majúscules, perquè feia mesos que els exiliats de Junts a Bèlgica treballaven rere els focus, fent el mínim soroll però sense descans, de cara a la votació del suplicatori en el ple de l’Eurocambra. Ho tenien tot a punt i sabien que tornarien a recuperar els preuats micròfons de la premsa internacional: només en els cinc dies previs a la votació del suplicatori van concedir 18 entrevistes a mitjans de fins a 15 països diferents. Però, quan dilluns trepitjaven la catifa blava que porta a l’hemicicle del Parlament Europeu per votar, no s’imaginaven que l’exili independentista tindria, al final de la setmana, una altra gran protagonista: Meritxell Serret.
Mentre els eurodiputats de Junts entraven dilluns el vot secret dins el sistema electrònic de la cambra, la ja exdelegada del Govern davant la Unió Europea tancava les maletes que havia anat preparant en les últimes hores amb total discreció. Dimarts al matí, en la concentració de suport als eurodiputats catalans, va ser l'últim dia que Meritxell Serret es va deixar veure al costat dels exiliats, abans d’emprendre el camí de tornada.
Aquest mateix dia els de Puigdemont celebraven la “victòria política” d’una ajustada votació que els deixava, això sí, un altre cop en mans de la justícia. El suplicatori de l’expresident va tirar endavant amb 400 vots a favor, 248 en contra i 45 abstencions -el resultat va ser similar en el cas dels altres dos exiliats-, unes xifres que impliquen que un 42% de la cambra no va donar suport a retirar-los la immunitat parlamentària. Més enllà de les interpretacions polítiques que pugui fer cada partit, la diferència entre el resultat d’aquest suplicatori i els altres que es van votar el mateix dia, amb més d’un 90% dels vots a favor, proven la particularitat del cas i la seva càrrega política. Per arribar fins a la votació, cal remuntar-se a la victòria que va obtenir Oriol Junqueras al TJUE, quan aquest li va reconèixer la condició d’eurodiputat i li va obrir la porta de la cambra.
Desfer el camí de l’exili
Lluny de tots els focus que acaparaven els tres eurodiputats, dimarts mateix Serret s’acomiadava dels treballadors de la delegació -havia deixat el càrrec dilluns per fer de diputada al Parlament-. Ningú, però, sospitava que aquell comiat suposaria desfer el camí de l’exili. Ni la mateixa Diana Riba, eurodiputada d’ERC, que l’hauria de substituir dimecres a la tarda en la presentació d’un llibre sense saber que Serret estava a punt de trepitjar territori espanyol. L’exconsellera feia temps que meditava la decisió i haver estat elegida diputada al Parlament ho va accelerar tot (inicialment ocupava un lloc simbòlic a la llista d’ERC, però va acabar substituint Bernat Solé quan aquest va ser inhabilitat) Només ho va comunicar a Oriol Junqueras, Pere Aragonès, Marta Rovira, Sergi Sabrià, Marta Vilalta, Marta Vilaret i Isaac Peraire. I al jutge instructor, Pablo Llarena, amb qui es va posar en contacte el seu advocat, Iñigo Iruin, per concertar la cita. Aquesta comunicació era, de fet, la que més preocupava a Serret pel risc que s'acabés filtrant als mitjans de comunicació.
És aquest últim qui viatja fins a Bèlgica uns dies abans per trobar-se amb Serret i acompanyar-la en el trajecte de tornada. Ella tenia els seus papers caducats des de feia temps i els implicats en la seva operació tornada veien en el trajecte per carretera l’opció més segura. Peraire i Serret engeguen el cotxe dimarts a la tarda i la primera parada no la fan fins després de passar París, on fan nit en un hotel dels afores de la ciutat. Dimecres ja dormiran tots dos a la localitat de Lerma, a Burgos. El cotxe de Meritxell Serret travessa la frontera d’Irun dimecres abans que caigui el dia.
A Lerma, conscients que a Serret li pesava una ordre de detenció estatal, actuen amb total discreció i surten dijous ben d’hora al matí direcció a Madrid per presentar-se al Tribunal Suprem. Fins que no estan arribant a la capital espanyola, Serret no truca a la seva família per explicar-los que ha tornat. Una notícia que els deixa estupefactes. Paral·lelament, Rovira contacta amb Puigdemont per informar-lo. Un cop queda en llibertat, és la mateixa Serret qui truca als seus fins fa poc companys a Bèlgica. Lluís Puig, Toni Comín i Clara Ponsatí l'esperaven per dinar sense saber que havia decidit tornar a casa. Conversa amb ells camí a Vallfogona de Balaguer. Allà l’esperen família, amics i veïns que, després de més de tres anys sense poder-se abraçar, no poden contenir les llàgrimes quan es retroben.