BarcelonaPedro Sánchez va sumar dijous un capítol més al ja extensíssim catàleg de votacions agòniques superades que conformen el seu manual de resistència. Ara bé, rere la fotografia d’aquesta setmana no hi ha encara la promesa d’una investidura. Dijous, al Congrés, l’únic que es van repartir són els bitllets per al viatge que comença ara, el d’una negociació que ha de portar Sánchez a conservar la Moncloa o a la repetició d’eleccions. La jornada, això sí, va permetre observar cinc claus que seran decisives per al desenllaç de la partida. Les analitzem.
Junts vol jugar la partida
La notícia més rellevant de la setmana és que definitivament Junts vol jugar la partida. Després de flirtejar en campanya amb la idea de bloquejar el Congrés, els de Carles Puigdemont van decidir en primera instància permetre arrencar la legislatura i mantenir en el seu poder la clau que els va donar el 23-J. Ho van fer, això sí, arrencant a Sánchez la petició perquè el català sigui oficial a Europa, que és al mateix temps una medalla i un test. El que passi el 19 de setembre al Consell de la UE determinarà el futur de les negociacions entre Junts i un PSOE que, d’entrada, ja ha hagut d’acceptar Carles Puigdemont com a interlocutor.
La paradoxa d’Esquerra
El pas de Junts comporta una paradoxa per a Esquerra, que veu com el marc de la negociació que fa anys que pregona s’imposa però que, en canvi, són els juntaires els que en treuen els principals rèdits en aquest primer compàs de la legislatura. L’entrada dels de Jordi Turull en les negociacions obliga els republicans a ressituar-se, ja que no volen que sembli que els seus vots valen menys. D’aquí l’avís d’última hora al PSOE dimecres al vespre. El problema per als d’Oriol Junqueras, però, és triple. D’una banda, que el seu suport al PSOE en la passada legislatura els fa aparèixer ja com a part del bloc de Sánchez, mentre que Junts és novetat. De l’altra, que a diferència de JxCat, la immensa majoria del seu electorat sí que accepta la premissa que cal evitar com sigui un govern PP-Vox. A més, davant dels mals resultats del 28-M i el 23-J, els republicans són els menys interessats en una repetició electoral.
L’equilibri canari
L’altra clau de la jornada va arribar des de Coalició Canària (CC). Els canaris són la vàlvula que afegeix o treu pressió al PSOE, ja que amb el seu vot poden fer que en una votació el PSOE en tingui prou amb l’abstenció de Junts o que, per contra, necessiti el seu vot afirmatiu. De moment, dijous la diputada de CC es va situar del cantó del PP.
El suplici de Feijóo
El moviment canari va ser pràcticament l’única bona notícia que va tenir dijous un Alberto Núñez Feijóo que té per davant un suplici. Tot i que vol intentar ser investit, no en té opcions reals i corre el risc d’aparèixer com a més sol i més dèbil davant de l’opinió pública. Així, l’única escapatòria que li queda és esperar que Sánchez fracassi i ell tingui una nova oportunitat en una repetició electoral. Tanmateix, ja hi ha veus dins del PP que dubten que pugui ser ell el candidat si cal tornar a les urnes.
El viacrucis de Sánchez
I Pedro Sánchez? Ha aconseguit per començar agrupar una majoria absoluta, però el camí que l’espera també pot ser un viacrucis. Fins i tot en el cas que acabés aconseguint el vot favorable de Junts i Esquerra a la investidura –cosa que d’entrada no sembla ni molt menys fàcil tenint en compte que sobre la taula hi ha l’amnistia i el referèndum–, la legislatura seria profundament inestable, ja que necessitaria posar d’acord en cada llei i cada votació un munt de partits amb interessos confrontats. La votació de dijous ja va evidenciar que ERC i Junts es miren de reüll, però també que el PNB i Bildu competeixen. I més amb les eleccions basques a la cantonada. I això per no parlar de les diferents sensibilitats de Sumar, que encara no han començat a aflorar però que prometen fer-se veure en cada debat decisiu.
