“El cicle del 15-M s'ha acabat”: adeu als líders del primer Podem

Barcelona“Vaig entrar en aquesta seu de la sobirania popular com un intrús, com un representant dels ningú”. En el seu comiat del Congrés de Diputats, el 26 de juliol, Pablo Echenique encara es va servir de la retòrica del primer Podem. El partit es va presentar el 2014 a les europees intentant canalitzar institucionalment les protestes dels indignats que el 2011 havien omplert les places de l’Estat amb el lema “No som mercaderia en mans de polítics i banquers”. El 23-J ha implicat la retirada de la primera fila de la política d’algunes de les cares més visibles d’aquell moment. Una sèrie de comiats que certifiquen, ho admeten protagonistes i experts, que el cicle del 15-M ja “s'ha acabat”.

Hi ha dubtes sobre fins a quin punt Podem es pot equiparar amb el 15-M. El primer era un partit format per molts dirigents que ja tenien experiència en política, mentre que el moviment ciutadà va sorgir d’un enuig col·lectiu però sense sigles al darrere. “Els nostres somnis no hi caben, a les vostres urnes”, era una pancarta recurrent en aquells dies de retallades i bipartidisme a l’Estat. Els manifestants denunciaven que els partits estaven desconnectats de la ciutadania: “No ens representen”. Tot i això, és indubtable que Podem va intentar pujar en aquesta onada. “Va fer esforços per recollir aquests valors”, explica la politòloga Cristina Monge. Així s’entén que Podem s’organitzés inicialment en “cercles” –a imatge de les assemblees del 15-M– i la retòrica del seu líder, Pablo Iglesias, que carregava contra “la casta”. També les mesures per afavorir la regeneració democràtica, com la limitació de sous i de mandats. Però “la lògica institucional és totalment diferent de l'activista”, assenyala la investigadora. Per començar, es passa d’un “15-M sense lideratges a l’hiperlideratge de Podem”: “L’horitzontalitat es difumina a marxes forçades”.

Avui Podem té un paper secundari dins de Sumar, i les seves cares més visibles han estat apartades. A Echenique i a la ministra Irene Montero s’hi afegeixen altres noms com el de la secretària d’estat d’Igualtat, Ángela Rodríguez; l’actual delegada contra la violència de gènere, la magistrada Vicky Rosell; el ministre i líder d’IU Alberto Garzón, i Jaume Asens, que també va quedar fora de les llistes, encara que Sumar l’ha recuperat perquè negociï la investidura de Pedro Sánchez amb Carles Puigdemont. S’hi suma la pèrdua, el 28-M, de les últimes alcaldies “del canvi”: Ada Colau a Barcelona, José María González, Kichi, a Cadis i Joan Ribó a València. És des dels consistoris –de bracet de Podem, però també dels comuns i les marees gallegues– en què el que s’anomenava la “nova política” en contraposició a l’antic bipartidisme inicia el seu ascens. “Cap altre moviment es presenta a unes eleccions i aconsegueix tants ajuntaments”, diu Xavier Domènech, exdiputat dels comuns i exsecretari general de Podem. Ell reivindica la irrupció a les institucions, encara que admet que no es van poder complir “molts dels objectius inicials”: “El sistema resisteix molt”. Al seu entendre, és el 2019 quan finalitza el cicle del 15-M i de la nova política, i el govern de coalició del PSOE i Unides Podem n’enceta un de nou. “El 2015 la proposta era assaltar el cel, guanyar”, rememora, però no van poder: “Del 2015 al 2016, era fer el sorpasso al PSOE, però no s’aconsegueix”. I aquestes últimes eleccions, l’objectiu era “ser tercers perquè no ho fos Vox”: “És un canvi d’objectius substantiu”.

“[El 2014] vam ser la primera força en intenció de vot al CIS”, recorda Teresa Rodríguez, exdirigent de Podem i portaveu d’Endavant Andalusia. L’anticapitalista, que va trencar relacions amb Pablo Iglesias el 2020, defensa que “en aquell moment van començar les rebaixes programàtiques, per por de perdre pistonada”. Denuncia, a més, la “burocratització” de l’organització, “de vegades per protegir-se des de fora, dels atacs dels poders fàctics”. En aquest marc situa també “lògiques de purga” en la direcció.

“És un final de cicle molt clar”, explica l’exdiputat i exregidor de Barcelona Raimundo Viejo: “Quan un mira la candidatura dels comuns i de Sumar, és ICV”. Considera que “l’esquerra tradicional ha recuperat posicions”: “Un efecte paradoxal de la nova política és la refundació de l’esquerra que ells mateixos no acabaven de fer sols”. En el mateix sentit s’expressa l’exdiputat Joan Giner, que critica que “Podem no va entendre bé el Procés”, encara que els comuns, especialment Barcelona en Comú, considera, el va “comprendre” millor: “Es demostra que necessitem una veu pròpia a Catalunya”. 

“Desgast” dels líders

El politòleg Ismael Peña destaca, a més, el “desgast” dels lideratges d’aquesta etapa, que atribueix a un “esgotament personal”, en part fruit de “l’assetjament” d’alguns poders, però també de la poca experiència en política institucional: “Assistim a un ocàs de líders perquè no coneixen la gestió, no pensen a llarg termini, i no saben administrar equips”. Tot i això, Domènech reivindica la feina feta en matèria de feminisme, drets socials i reconeixement del dret a decidir des d’un partit estatal. “És gent que s’hi ha deixat la vida”, destaca al seu torn Viejo: “Hem fet el que hem pogut”.