Carme Chacón, l'estrella del PSC que va voler assaltar la Moncloa...i es va estavellar

Carme Chacón somiava a ser la primera presidenta de la història d’Espanya i el primer cap de govern català des de Prim. Aquest ha estat el seu objectiu des que la ciutadania catalana la va convertir a les eleccions espanyoles del 2008 en una mena de Joana d’Arc capaç de vèncer, ella sola, les tropes del PP amb la increïble xifra d'1.689.911 vots, 60.000 més dels que va aconseguir Junts pel Sí el passat 27-S. Aquest immens cabal de vots i diputats (25) s’ha esfumat en menys d’una dècada, però la seva ambició resta intacta.

La història de Carme Chacón (Esplugues de Llobregat, 1971) es la d’un ascens meteòric, quan, en poc més d’un any, passa d’entrar com a regidora a l’Ajuntament de la seva ciutat a convertir-se en persona de confiança del que serà nou secretari general del PSOE, José Luís Rodríguez Zapatero. Entremig, a Nicaragua, José Montilla havia vist l’enorme potencial d’aquella noia jove, filla d’un bomber d’Olula del Río (Almeria) i una advocada catalana que, al seu torn, era filla d’un anarquista aragonès, que havia estudiat dret i s’havia format en diferents universitats angleses i canadenques, i l'havia col·locat a les llistes al Congrés del PSC, on va entrar com a diputada l’any 2000.

El PSC, que sempre ha jugat estratègicament les seves cartes dins del PSOE, buscava tenir algú influent a l’executiva socialista. Carme Chacón es va convertir així en l’alfil del PSC a Ferraz i en el rostre de l’Espanya plural zapateriana. Però tan aviat com Pasqual Maragall va sortir escollit president de la Generalitat i Zapatero president espanyol van aparèixer les primeres tensions entre les seus socialistes de Barcelona i Madrid. I ella va tenir clar que la seva fidelitat no havia de ser precisament cap als seus companys catalans. A partir de cert moment, doncs, Chacón prioritza la seva carrera política a Madrid al costat de Zapatero, que el 2004 la converteix en vicepresidenta del Congrés, un bon lloc per foguejar-se i tenir presència mediàtica sense cremar-se.

Des de Madrid mai no va acabar de veure clara la jugada de l’Estatut i va participar activament en l’operació per descavalcar Maragall de Palau. En privat, i ja com a flamant ministra de Defensa a partir de 2008, o a les poques reunions del PSC en què participava, va atacar sense pietat els Castells, Geli, Ernest Margall, etc., per no ajudar ni entendre prou Zapatero (ella li deia afectuosament "Jose"). Aquests, al seu torn, l’acusaven de fer servir el PSC com a mera plataforma electoral de promoció personal. Chacón era, en aquell moment, un dels polítics més populars d’Espanya. La seva foto passant revista a les tropes embarassada es va convertir en una icona. El camí cap a la Moncloa semblava expedit.

Tot es va començar a tòrcer, però, el maig de 2010, quan Zapatero va haver d’abandonar la seva política keynesiana de resposta a la crisi per obeir el dictat pro austeritat de Berlín. La imatge de Chacón estava indissolublement lligada a la del polític lleonès. Si ell queia en desgràcia, ella també. Almenys aquesta hauria estat la lògica en un polític convencional, però no la de Chacón, que, després de ser obligada a renunciar pel mateix Zapatero a presentar-se a les primàries per competir amb Rajoy el 2011, es va preparar per donar la batalla en el congrés del partit de 2012 contra l’incombustible Alfredo Pérez Rubalcaba.

Davant d’aquest moviment, el triumvirat socialista format per Montilla, Iceta i Zaragoza es va esquerdar. Només aquest darrer es va sumar a l’operació. Montilla i, sobretot, Iceta no veien gens clar que un militant del PSC fos alhora secretari general del PSOE sense comprometre el protocol de relacions entre els dos partits, que sobre el paper respecta la sobirania catalana. La vella guàrdia del PSOE també es va mobilitzar per barrar el pas a Chacón, que, derrotada, es va haver de refugiar al Congrés, convertit ara en una mena de quarter d’hivern, on estava acompanyada fidelment pels seus dos principals col·laboradors, José Zaragoza i Germán Rodríguez.

El que no s’esperava Chacón és que un PSC en crisi i presidit pel gris Pere Navarro pretendria obligar-la a trencar la disciplina de vot de la bancada socialista. Això va passar el febrer de 2013, quan 13 dels 14 diputats del PSC van votar a favor del dret a decidir al Congrés. Chacón, senzillament, no va votar, però d’aquesta manera es va segellar el seu divorci amb la direcció que encapçalava Navarro. Poc després abandonaria l’escó per anar a fer classes a Miami.

Des dels Estats Units va veure com Rubalcaba maniobrava per col·locar un fins llavors desconegut Pedro Sánchez al capdavant del PSOE i dinamitava, un cop més, les seves aspiracions. Però com que la vida sempre dóna moltes voltes, Iceta, sempre pràgmàtic, la va rescatar per encapçalar les llistes d’un PSC a la baixa per a les eleccions del 20-D. Per a Chacón era una manera de tornar a estar ben situada per al que pogués passar en el PSOE, però ves per on que un altre cop els seus companys del PSC li han fet la traveta i l’han forçat a retirar-se abans de passar pel tràngol d’unes primàries.

Carme Chacón ha estat víctima, d’una banda, de la vella guàrdia del PSOE, que sempre l’ha vist com una 'outsider' perillosa (tampoc veien bé Zapatero), i, de l'altra, del PSC més catalanista, que la considera una traïdora al projecte fundacional del partit. El temps dirà si aquest pas enrere és el preludi d’una retirada total, o només un pas estratègic de cara a un futur ple d’incerteses, tant al PSOE com al PSC.