El Cavall de Troia es queda sense genet

Des que la CUP va decidir concórrer a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2012, sempre s’ha presentat davant l’opinió pública com un partit diferent dels tradicionals. El seu creixement, basat en la implantació municipal i en una organització interna descentralitzada i assembleària, també ha sigut atípic. Mentre que altres formacions han crescut a través d’una organització centralitzada i forta, la CUP ho ha fet a l’inrevés. Mentre que altres partits aprofitaven el tiratge d’un líder més o menys mediàtic, la CUP decidia situar al capdavant de la candidatura al Parlament el periodista i activista social David Fernàndez, aleshores àmpliament desconegut pel gran públic. Fins i tot quan la majoria de formacions ni es plantegen deixar de concórrer a unes eleccions, la CUP va optar per no presentar-se en els últims comicis al Parlament Europeu.

Però com s’ha vist aquests dies, algunes de les diferències de la CUP respecte dels partits tradicionals generen dilemes importants. Un dels principals cavalls de batalla de la formació l’any 2012 va ser la decisió, establerta en els seus principis d’acció política, que els candidats ocuparien el seu lloc només una legislatura (juntament amb la no duplicitat de càrrecs i un salari limitat a 1.600 euros nets al mes). La limitació del mandat fa coherent el discurs de la CUP, tant en l’àmbit intern com extern, però es tracta d’una decisió que pot tenir riscos, tal com ha demostrat l’anunci (o més aviat recordatori) de David Fernàndez de no repetir en unes futures eleccions catalanes. “No depèn de mi repetir com a candidat. El potencial és la CUP i no les persones”, ha insistit Fernàndez reiterades vegades.

La importància del líder

A diferència de sistemes majoritaris com el britànic, en els quals la ciutadania vota directament la persona, en els sistemes parlamentaris com el nostre la importància dels candidats és més reduïda, especialment a mesura que es va tirant cap avall en la llista electoral. Prova d’això és que el coneixement dels diputats -fins i tot dels que ocupen posicions altes en les llistes electorals- és significativament reduït. No obstant això, en una societat mediatitzada, en la qual els líders dels partits apareixen dia sí dia també als mitjans de comunicació, és innegable que tenir un líder conegut i valorat representa un gran actiu per a qualsevol formació política.

Tot i la cursa electoral del 2012, David Fernàndez era a finals d’aquell any un polític poc conegut. No gaire més d’una quarta part de la societat catalana deia conèixer-lo, tot i que entre els que li posaven cara en feien una valoració positiva. A mesura que la seva exposició mediàtica creixia, sobretot arran de les seves intervencions en les comissions d’investigació, el coneixement sobre ell també augmentava. Avui dia, la meitat de la ciutadania sap qui és. Pot semblar una quantitat baixa, però no és diferent de la d’altres polítics que no ocupen posicions de govern.

Entre els més ben valorats

Coneixement a banda, la dada destacada és que, des que és al Parlament de Catalunya, David Fernàndez ha sigut un dels polítics catalans més ben valorats. De fet, en l’última enquesta de l’ICPS, feta el novembre del 2014, Fernàndez s’erigeix com el primer de la llista (la segona posició i la tercera l’ocupen Pablo Iglesias i Oriol Junqueras, respectivament). El dilema que planteja la limitació de mandats, especialment si només es permet una legislatura, esclar: la necessitat que els candidats es foguegin i siguin coneguts versus la voluntat d’evitar posicions d’abús de poder i afavorir l’alternança. Amb tot, l’adéu de David Fernàndez de la primera línia política agafa la CUP amb diversos fronts oberts: la voluntat de coordinar-se amb altres organitzacions d’esquerres (com Procés Constituent); la construcció i l’enfortiment de candidatures en algunes ciutats considerades clau (com Barcelona); el procés sobiranista en marxa i la bona sintonia entre Fernàndez i el president de la Generalitat, Artur Mas; i, més recentment, la necessitat de tapar possibles fugues cap a Podem. El discurs de Pablo Iglesias a la Vall d’Hebron i la posterior entrevista a TV3 han afegit tensió i rivalitat entre dues candidatures que comparteixen espai i part del discurs però que entenen la política de manera pràcticament antagònica. A pesar dels elogis d’Iglesias, a ningú se li escapa que més enllà de la casta la formació municipalista d’extrema esquerra catalana, juntament amb sectors provinents dels moviments socials, és en el punt de mira de Podem. Les maniobres per transformar el significat del dret a decidir i canalitzar el procés català (que la CUP sempre ha vinculat amb la qüestió social) cap a un procés constituent espanyol han començat sense gaire dissimulació.

Serenitat davant del canvi

Tot plegat, si no hi ha sorpreses d’última hora i en un 2015 que presenta turbulències electorals, la CUP ho farà sense el seu genet més conegut i ben valorat. En altres partits la situació generaria pessimisme o, fins i tot, alarma. Però, com els agrada recordar, la CUP és un partit diferent. Potser també en això.