Catalunya tria rumb en plena pandèmia

BarcelonaLes eleccions més estranyes de la democràcia, marcades per la pandèmia i amb el fantasma d'una elevada abstenció, es decidiran avui per un grapat de vots, segons totes les previsions. Per pocs vots es pot decidir qui arriba a la primera posició, a la qual aspiren tres candidats, Laura Borràs (Junts), Pere Aragonès (ERC) i Salvador Illa (PSC), tot i que la variable que resultarà a priori més determinant de cara a la formació del govern serà quin dels dos grans partits independentistes queda per davant de l'altre. Això és així perquè gairebé totes les enquestes donen per segura una majoria independentista que podria ser de tres partits, Junts, ERC i la CUP, o fins i tot de quatre si finalment entra el PDECat.

En aquest cas, el duel entre Pere Aragonès i Laura Borràs decidirà si es manté l'actual correlació de forces, amb els de Puigdemont ocupant la presidència de la Generalitat i, per tant, conduint el Procés, o si hi ha un tomb i el timó del Palau recau en una persona d'ERC per primer cop des de la República. Però no es tracta només de decidir entre dues persones i dues organitzacions, sinó entre dues estratègies diferents: la de Junts, encarnada en la figura de Carles Puigdemont, partidària de mantenir la tensió amb l'Estat adoptant una postura de no col·laboració amb l'executiu del PSOE i UP; o la d'ERC, personificada en Oriol Junqueras, que aposta per la distensió i explorar la negociació amb el PSOE com a via per reforçar-se internament i externament. En aquesta dicotomia, optar per ERC també suposa prioritzar d'alguna manera la gestió del mentrestant en la figura de l'actual vicepresident econòmic.

Que aquesta és la batalla principal ho demostra el fet que els últims dies de campanya Junts ha augmentat els atacs a ERC insistint que els republicans, si poden, optaran per un tripartit d'esquerres amb el PSC abans que repetir el pacte actual. Aquest fet ha obligat ERC a refermar el seu compromís de no pactar amb els socialistes, fins al punt de deixar-ho per escrit en el manifest de Catalans per la Independència, subscrit també per la resta de forces independentistes. Qui guanyi tampoc ho tindrà fàcil, ja que haurà de dur la iniciativa per sumar 68 escons negociant amb socis no especialment dòcils com la CUP.

Aquest manifest és el que ha permès a Salvador Illa sortejar un final de campanya que se li havia complicat amb la relliscada de no voler-se fer un test d'antígens abans del debat de TV3, i que va servir als seus adversaris per estendre el dubte sobre els motius. Caldrà veure quin dels dos "accidents" de campanya acaba pesant més. En tot cas, el PSC aspira a la victòria per primer cop des de Maragall i, en última instància, a trencar la majoria independentista. En aquest supòsit s'obriria un escenari incert on entrarien en joc els vots de Vox, que el candidat Illa diu que no acceptaria "ni per activa, passiva o perifràstica". El fantasma del bloqueig i la repetició electoral seria llavors més que una certesa, tot i que la política catalana ha donat mostres els últims anys de ser capaç de trobar sortides creatives davant dels atzucacs.

En tot cas, si el PSC és primera força Pedro Sánchez haurà obtingut un trumfo molt valuós, tant de cara a la negociació amb el futur Govern com de cara a la comunitat internacional. Sánchez podrà dir que els socialistes són la primera força a Catalunya, i treure'n un partit molt més efectiu que Inés Arrimadas, que pràcticament ningú no recorda que va quedar primera el 21-D.

Una de les claus que ajudarà a resoldre totes aquestes incògnites és l'abstenció. Les enquestes preveuen una participació d'entre el 55% i el 60%, que eren els registres habituals en la Catalunya pre-Procés. Aquesta baixa participació pot tenir efectes aparentment contradictoris. Per exemple, pot afavorir que l'independentisme superi per primer cop la barrera del 50% dels vots, que és una de les condicions que els sectors més abrandats, com ara l'ANC, han posat perquè es posi rumb a un nova DUI. Per contra, aquesta baixa participació pot afavorir una certa sobrerepresentació de l'extrema dreta de Vox, ja que abarateix el preu dels escons. I en la mateixa mesura, com menys participació hi hagi, més factible serà l'entrada del PDECat al Parlament, una condició que esdevé necessària per a la supervivència del seu projecte polític. No ho és mai, però en aquest cas l'abstenció no és gens innòcua.

I això ens porta a una altra de les grans batalles de la nit, que serà la que protagonitzarà la triple dreta. Malgrat ser el triomfador del debat de TV3, el candidat popular, Alejandro Fernández, ha vist com es volatilitzaven les bones perspectives electorals amb la irrupció de la confessió de Bárcenas en plena campanya. Aquest fet ha donat oxigen a Ciutadans, però sobretot ha impulsat Vox, que ha fet una campanya de manual atiant la por a la immigració i buscant provocar aldarulls amb actes en llocs especialment emblemàtics per a l'independentisme (una estratègia que ja li havia funcionat a Cs). Així doncs, Vox podria sortir reforçat del 14-F, però no tant pel nombre de vots (que sempre serà molt inferior al que treu en altres zones d'Espanya) sinó pel fet de quedar per davant de PP i Cs.

I finalment tenim la batalla més a l'esquerra que protagonitzen la CUP i els comuns. Els primers arriben amb bones perspectives electorals, ja que s'han convertit en el vot refugi dels independentistes farts de les baralles entre Junts i ERC, però no està clar quin paper voldran jugar l'endemà de les eleccions perquè, com ja va passar el 2015, dependrà de quina de les seves dues ànimes s'imposa, la més pragmàtica o la més antisistema. Si depèn d'ells, el més probable és una investidura agònica.

Els comuns han fet una bona campanya i són els únics que defensen obertament un tripartit d'esquerres, però poden patir una fuga de vots del seu sector més espanyolista cap al PSC. En tot cas, són els únics que aposten per trencar la política de blocs.

Aquesta nit tindrem la resposta a les principals incògnites que es plantegen aquí, però no està clar que tinguem el desenllaç final, és a dir, qui governarà i amb quins pactes. Aquesta serà ja una altra història.