Més pes de Madrid i Andalusia: així seria una Espanya sense els catalans
SubdirectorCom seria una Espanya sense Catalunya? Aquest és un exercici de política-ficció que normalment es fa partint de la base de l’enorme pèrdua que representaria per a l’estat espanyol. A grans trets podem afirmar que seria una Espanya més petita, més pobra i més desigual.
Si donem una ullada a les xifres veiem que el nou estat resultant passaria de tenir una superfície de 505.944 km a 473.854 km, amb una pèrdua del 6,3%. Més important seria, però, el descens poblacional, que seria del 15,9%. D’una població de 46,4 milions d’habitants a 39 milions. És a dir, suposaria tornar a les magnituds demogràfiques dels anys 90. I en termes econòmics, el nou estat espanyol tindria un 19% menys de PIB, perdria el 25,5% de les exportacions i una xifra similar del negoci turístic.
Però hi ha un enfocament que no se sol fer i que també resulta interessant: quina seria la correlació de forces interna a Espanya sense els 7,4 milions de catalans? Qui guanyaria pes? Cap on bascularia el poder? Aquesta anàlisi ens mostrarà noves realitats i més llum sobre el paper actual de Catalunya a l’Estat: massa petita per decantar la balança, massa gran per poder-ne prescindir, però clau per a l’equilibri intern.
Amb Catalunya fora del mapa, la primera conclusió és que Andalusia augmentaria de forma considerable el seu pes demogràfic, ja que passaria de representar el 18% del total al 21,5%. Per fer-se una idea del que significaria això podem fer un altre exercici. Si amb el 18% a Andalusia li corresponen fins a 61 diputats al Congrés, amb el 21,5% aquesta xifra podria pujar fins als 75. Des d’aquest mateix punt de vista hi hauria dos actors més que guanyarien un pes considerable: d’una banda Madrid, que de ser el 13,7% passaria al 16,3%, i també el País Valencià, que del 10,6% augmentaria fins al 12,6%. Andalusos, madrilenys i valencians serien els actors principals en la nova geopolítica espanyola. Entre tots tres superarien per poc el 50% del total de població. Ara bé, el País Valencià, sense Catalunya, ho tindria difícil per a fer tot sol de contrapès del conjunt castellanoandalús. La suma de la població d’Andalusia, Madrid, les Castelles, Extremadura i Múrcia superaria àmpliament la meitat i s’enfilaria fins al 56%. Això tindria un fort impacte també en termes de diversitat cultural i lingüística. Sense Catalunya la preemninència del castellà no només seria més gran sinó que es quedaria sense cap alternativa real.
L’Espanya resultant també seria, com hem dit, més pobra i desigual. La renda per càpita espanyola retrocediria entre 700 i 800 euros per habitant, l’índex d’atur també pujaria i la bretxa entre rics i pobres, Madrid i les comunitats forals per una banda, i la resta per l’altra, seria més profunda perquè es perdria l’efecte reequilibrador que exerceix Catalunya. De fet, Madrid passaria a representar el 22,3% del PIB i no tindria rival en volum econòmic. Lluny quedarien Andalusia (16%) i el País Valencià (11%), que tot i així augmentarien el seu pes relatiu.
Exportacions i turisme
La marxa de Catalunya tindria dues conseqüències directes en dos sectors clau: les exportacions i el turisme. Automàticament, el País Valencià passaria a ser la principal comunitat exportadora de l’Estat, frec a frec amb Madrid i a certa distància d’Andalusia. Els valencians passarien de ser l’11,4% de les exportacions al 15,3%. En l’àmbit turístic el relleu de Catalunya el prendrien les Illes Balears, que passarien de rebre el 19,2% dels turistes internacionals a rebre’n el 25,7%.
Però, en canvi, aquestes dues comunitats perdrien el seu principal aliat per pressionar Madrid a favor d’una infraestructura com el corredor mediterrani. Al capdavall l’efecte estadístic convertiria els valencians en un actor més important en el conjunt espanyol, però seria un miratge. La superioritat demogràfica andalusa i la preeminència econòmica madrilenya configurarien un Estat en què el poder bascularia (encara més) de la perifèria cap al centre i sud.