Catalunya es prepara per defensar les institucions del cop de Rajoy

BarcelonaDemà farà 40 anys que Josep Tarradellas va proclamar el seu “Ja soc aquí”, en el que significava el retorn de l’autogovern català després del franquisme. Ahir, poc abans de l’efemèride, el president espanyol, Mariano Rajoy, va fer la seva particular proclama per liquidar l’autogovern i atorgar-se tot el poder a Catalunya. La Generalitat s’hi resistirà i, abans que el president espanyol pugui consumar el seu cop a les institucions, el Parlament es prepara per declarar la independència. Serà la resposta política, perquè la del carrer ja va arribar ahir: la manifestació per reclamar la llibertat de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez va acabar reivindicant la llibertat de Catalunya.

Rajoy va convertir les escasses línies de l’article 155 de la Constitució en un acord del govern espanyol de 19 pàgines que busca no deixar cap via per a l’autogovern català.

El poder executiu desapareix: el Senat, que ha de ratificar l’acord, cessarà el president i els consellers, i tot passarà a ser controlat pels ministeris de Madrid. L’acord no avança qui assumirà la presidència de la Generalitat. L’únic que va explicar Rajoy és que serà ell qui decideixi quan es convoquen eleccions a Catalunya, en un termini màxim de sis mesos. Madrid cessarà tots els alts càrrecs que cregui necessari i assumirà els organismes que vulgui: l’acord aprovat per la Moncloa es dona tot el marge del món per intervenir la Generalitat.

El poder legislatiu també queda suspès. El Parlament no podrà investir cap president, en una acció amb què el govern espanyol vol evitar que el sobiranisme renovi el Govern si és cessat des de Madrid. A Catalunya tampoc no hi haurà sessions de control: com que l’executiu serà del govern central, el Senat viurà, cada dos mesos, el control als assumptes catalans. I si ara aprovar una llei al Parlament sense que fos suspesa ja semblava una feina titànica, el govern espanyol encara donarà menys marge: tindrà 30 dies per vetar qualsevol iniciativa.

Rajoy, doncs, ofega l’autogovern català i no dona cap marge de diàleg a Puigdemont. Tot i que en la seva última carta el president de la Generalitat li deixava clar que no s’havia votat la independència i reiterava la seva voluntat de parlar, el president espanyol va insistir en l’argumentari per justificar el 155, per frenar un procés “unilateral, contrari a la llei i que busca l’enfrontament” i “tornar la convivència i la legalitat” a Catalunya.

El flanc polític, a més, anirà acompanyat també de l’atac judicial. El fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, va reactivar la querella per rebel·lió contra Carles Puigdemont, els diputats independentistes i la mesa del Parlament.

El pitjor atac des de Franco

La resposta política s’anirà teixint durant la setmana. Mentre els tràmits del 155 avancin (acabaran divendres, amb el ple del Senat que ha d’avalar totes les mesures), el sobiranisme prepararà una declaració d’independència que vol ser la salvació de l’autogovern català.

En una declaració institucional, Puigdemont va anunciar que demanarà una convocatòria del ple del Parlament per “debatre i decidir sobre l’intent de liquidar el nostre autogovern” i “actuar en conseqüència”. El president no va parlar en cap moment de declaració d’independència, per evitar la impugnació del ple. Però el pla amb què treballen Junts pel Sí i la CUP és fer la DUI i que el ple sigui divendres, coincidint amb la sessió al Senat.

El dubte, ara, és si finalment es votarà la declaració -el format de ple monogràfic obliga a votar les resolucions-, si hi haurà algun moviment previ -ERC vol fer un “Govern de concentració” amb agents socials- i si el president convocarà eleccions immediatament. Una opció que defensa especialment un sector del PDECat i que rebutgen ERC i la CUP. Rajoy, però, no va assegurar que la convocatòria electoral garantís la retirada de la intervenció. “Només el Senat pot tirar-ho enrere”, va subratllar.

Puigdemont va donar poques pistes sobre el futur en un discurs molt dur contra la intervenció del Govern, que va qualificar com “el pitjor atac a les institucions catalanes des dels decrets de Franco que van abolir la Generalitat”. El president va tornar a enviar un missatge en castellà als “demòcrates espanyols” per advertir-los que els abusos contra Catalunya poden ser, demà, abusos contra altres idees. I per primer cop va fer servir l’anglès per fer un avís similar a Europa: “Si els valors europeus estan en risc a Catalunya, estaran també en risc a Europa”.

Mobilitizació per les institucions

Davant un estat espanyol “situat fora de l’estat de dret” i que pretén “humiliar” els ciutadans, Puigdemont va ressaltar que els catalans han lluitat durant segles per les seves institucions, que s’han guanyat “sempre amb la força de la gent i la força de la democràcia”.

La prova més palpable que la ciutadania respondrà a l’atac a les institucions es va viure al carrer, el protagonista d’un mes de mobilitzacions que no s’aturen. Ahir, 450.000 persones van inundar el centre de Barcelona en una protesta que, amb la llibertat de Cuixart i Sànchez de teló de fons, va ser la primera resposta a l’atac a l’autogovern. La repressió va a tanta velocitat que quan el sobiranisme respon a un atac ja n’ha rebut un altre, però la ciutadania demostra que, de moment, manté el pols.

Les manifestacions han sigut gairebé constants des de l’Onze de Setembre, i especialment des del dia 20, quan la Guàrdia Civil va detenir els alts càrrecs del Govern que estaven preparant el referèndum. Aquell dia la indignació es barrejava amb l’esperança per l’1-O. El dia 3, amb l’aturada general, el dolor dels cops de porra s’alleujava amb l’alegria d’haver votat. Però ahir la ràbia predominava als carrers, i el sentiment d’haver sigut humiliats pel govern espanyol predominava. “Llibertat, llibertat”, va ser el clam de la ciutadania. La demanda de l’independentisme és clara: que els polítics declarin de seguida la independència.

Des de l’1 d’octubre que cada setmana sembla la definitiva en una partida que s’allarga. L’acció, ara, va per múltiples bandes. A Barcelona, el sobiranisme ha de decidir com fer la DUI i, sobretot, quin és el següent pas, tenint en compte que no es pot fer efectiva -el control del territori no està garantit- i les diferents sortides possibles encara no generen consens. A Madrid, el PP gaudirà de tranquil·litat interna, però s’enfronta al repte de fer-se càrrec del poder a Catalunya quan només un 8,49% dels catalans els va votar el 27-S. Entremig, el PSC, esberlat definitivament per l’aval de la direcció al 155, i els comuns, alineats amb el flanc sobiranista però incòmodes per la sortida de la DUI.

Les institucions catalanes s’enfronten des d’aquesta setmana a un nou repte. Catalunya té poca traça per a la victòria, però excel·leix en la supervivència com a poble. Ha arribat l’hora de la resistència.