Catalunya, un mirall entelat per a l’esquerra abertzale
Cap De PolíticaDesprés que el Parlament de Catalunya aprovés la declaració d’inici del procés, dirigents de l’esquerra independentista basca ho celebraven amb un punt d’enveja indissimulada i confiaven que, malgrat el no de la CUP a Artur Mas, els 72 diputats sobiranistes no deixarien escapar l’ocasió per avançar cap a l’estat propi. Des de fa uns anys, el món abertzale mira cap a Barcelona, però sap que el mirall està entelat: la seva situació política no és comparable a la catalana i els deures que a ells els toca fer tenen poc a veure amb la realitat dels cupaires o d’ERC.
En només quatre anys, a les eleccions espanyoles els abertzales han perdut 101.679 vots (al País Basc, sense comptar Navarra). Han passat del 24% dels suports al 15%. Una tendència inversa, per exemple, a la del partit d’Oriol Junqueras. Això s’explica per l’eclosió de Podem, que tot i la crisi de lideratge a Euskadi ha escombrat bona part del vot progressista. Amb el final de la violència, l’agenda basca ha tornat a l’eix dreta-esquerra, en una societat en què el concert econòmic i la resistència del seu model laboral ha esmorteït l’impacte de la crisi. Segons el Sociòmetre Basc del novembre del 2015, només un 21% dels enquestats es declaren independentistes i un 31% admeten que podrien ser-ho en funció de les circumstàncies.
El PNB no és CDC
És obvi que a EH Bildu -confluència heterogènia- li costa adaptar-se al nou context polític. Sortosament, avui el País Basc viu en pau, però hi ha una tasca silenciosa de tancar ferides que marca el ritme del projecte sobiranista. La reconciliació entre víctimes, la situació dels presos -començant per Otegi- i el desarmament definitiu d’ETA són assignatures pendents. La gestió municipal -com a Sant Sebastià- també ha passat factura als abertzales.
El mirall català està entelat, a més, perquè el PNB d’Urkullu no és la CDC de Mas i Puigdemont. Els nacionalistes bascos han posat distàncies i han buscat l’entesa amb els socialistes. L’experiència del pla Ibarretxe va fixar, en bona mesura, els límits d’on volia arribar el gruix d’un país que de facto ja viu com si estigués confederat amb l’estat espanyol.