Els catalans d’origen marroquí es fan un lloc al Parlament

BarcelonaJa fa temps que la Catalunya del “som sis milions” va quedar enrere, superada per l’accelerat creixement de la immigració a partir de finals dels anys noranta. Tanmateix, a nivell electoral i polític els nous catalans, que tenen bona part de la responsabilitat que el país hagi crescut fins als 7,5 milions, han tingut un impacte limitat. Almenys de moment. Entre les comunitats amb una visibilitat més gran a l’actual Parlament hi ha la més nombrosa: la dels catalans d’origen marroquí. Tindrà dos representants, Najat Driouech i Chakir el Homrani, tots dos d’ERC, que repeteixen a l’hemicicle aquesta legislatura.

“Catalunya ja és ara un país molt divers i és necessari que el Parlament ho reflecteixi. Si no, els valors d’igualtat que transmet l’escola catalana no serien creïbles”, creu Driouech, una activista social que va arribar al Masnou quan era petita. “És important que siguem al Parlament perquè els nostres fills se sentin representats i per neutralitzar el discurs racista que ens tracta d’estrangers i desemboca en agressions”, diu enèrgica aquesta dona, que llueix el hijab o mocador islàmic.

Un 16% de la població

Prop d’1,3 milions de catalans (un 16% de la població) són de nacionalitat estrangera i, per tant, no poden participar a les eleccions al Parlament ni a les estatals, i només uns quants a les municipals. Ara bé, sí que poden fer-ho els que ja s’han nacionalitzat. A Catalunya només entre el 2013 i el 2019 van adquirir la nacionalitat espanyola prop de 230.000 persones. “No hi ha estudis a Espanya sobre la participació electoral de les persones estrangeres que adquireixen el dret a vot, però les estimacions apunten que és baixa”, explica Anastasia Bermúdez, investigadora Ramón y Cajal del departament d’antropologia social de la Universitat de Sevilla.

“Nosaltres, a l’associació, aconsellem a la gent que contacta amb nosaltres que voti. Però no hem fet cap acte públic per afavorir la participació. Això ja ho fan els partits”, comenta Ahmed Abair, que és el president d’Amical, una entitat fundada el 1979 per reunir els immigrants marroquins a Catalunya. “A les nostres reunions parlem de política, però no donem cap consigna, més enllà de no votar partits xenòfobs com Vox”, afegeix aquest exboxejador, que és al capdavant de l’associació des de fa prop de tres dècades.

Tal com ja va passar en l’anterior legislatura, la comunitat d’origen marroquí és la que predomina entre els nous catalans al Parlament, per bé que ha perdut una representant, Salwa el Gharbi, de Junts per Catalunya. Aquesta legislatura, però, també hi ha dos diputats amb progenitors guineans -Basharat Changuerra (CUP) i Ignacio Garriga (Vox)- i una nascuda a Colòmbia, Jéssica González, dels comuns.

Segons Oriol Amorós, secretari general de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, la presència a les institucions de persones amb orígens familiars al Marroc no és “casualitat”: “No és només la comunitat més nombrosa entre els estrangers a Catalunya, sinó la més antiga”. L’arribada del primer grup nombrós de migrants marroquins al país es remunta als anys setanta, quan centenars van establir-se aquí després de perdre la residència a França en plena crisi econòmica.

El pioner, del PSC

El pioner en fer política des de les institucions va ser Mohamed Chaib, nascut a Tànger i arribat a Catalunya amb només quatre anys. Va ser diputat al Parlament pel PSC entre el 2003 i el 2010, i el 2018 es va convertir en el primer diputat musulmà al Congrés. “La meva entrada al Parlament va ser una decisió personal de Pasqual Maragall. Per desgràcia, aquella aposta per la diversitat no va tenir continuïtat perquè alguns sectors del partit a l’àrea metropolitana no ho veien amb bons ulls”, explica Chaib, que tot i això creu que els socialistes sí que compten amb algunes joves promeses. A la seva llista per Barcelona, però, calia arribar al número 27 per trobar un candidat en aquest cas d’origen palestí.

Chaib considera que ERC ha fet una “bona feina” en la integració de les persones d’origen estranger, rellevant el PSC com el partit més implantat en la comunitat magribina. “A diferència d’altres partits, no vam voler reclutar líders socials que prometien aportar-nos desenes de militants que potser no sabien ni quina ideologia teníem. Vam preferir un model basat en un concepte de ciutadania obert a tothom. I això ens ha permès un creixement més lent però sostingut. Ara en recollim els fruits”, sosté Amorós, que assegura que la militància d’Esquerra va acollir de bon grat l’accés a les llistes de persones d’orígens diferents. Si bé la connexió ideològica amb la comunitat amazic, com a minoria nacional també al Marroc, és immediata, es tracta d’un col·lectiu que no està sobrerepresentat. De fet, tant Driouech com El Homrani són arabòfons.

Jordi Moreras, un investigador especialitzat en l’islam a Catalunya, assenyala que les motivacions de la participació política són diferents entre generacions. “Entre els migrants adults el fet de votar estava vinculat amb la seva relació amb el Marroc, tenint en compte que Chaib era vist com un home pròxim al règim. Els joves nascuts aquí ho fan amb una mirada centrada en temes autòctons. De fet, el Procés com a element mobilitzador va engrescar molts fills de migrants marroquins a implicar-se en política”, apunta.

El rol del Procés

“La meva relació amb el partit és d’abans del Procés. Em vaig interessar per la seva defensa de la diversitat i la interculturalitat”, comenta Driouech, que va debutar a les llistes en les eleccions del 2017. Es calcula que hi ha més de 100.000 persones d’origen marroquí que ja tenen la nacionalitat, i representen prop d’un 2% dels cens electoral. En la pròxima dècada fins a 800.000 estrangers residents a Catalunya ja compliran els requisits per obtenir la nacionalitat espanyola, un canvi que podria decantar els ajustats equilibris electorals del país.