Catalangate: una crisi que ha enverinat la relació PSOE-ERC

Delegat A MadridDiumenge 24 d’abril a la nit, la ministra de Defensa, Margarita Robles, truca a una dirigent d’ERC a qui coneix de fa temps. La reunió entre Félix Bolaños i Laura Vilagrà a Barcelona ha caigut com una bomba al seu ministeri i ella pretén saber de primera mà com respiren els republicans. “Tu digue’m de veritat què penses”, li diu a la seva interlocutora. La conversa, però, va malament. Robles anticipa quina serà la seva línia de defensa durant tota la setmana: que el CNI no ha fet res malament. I que no pensa cedir.

Així doncs, a ERC ja saben el dilluns que cal preparar-se per a una defensa numantina de Robles. Precisament per això, van molt amb compte a l’hora de demanar responsabilitats i no posen noms sobre la taula. No volen, de moment, posar-se, una soga al coll. A ERC tenen molt present l’escàndol del Cesid del 1995 que va provocar la caiguda del vicepresident Narcís Serra, el ministre de Defensa i el director del CNI. I no entenen per què ara no s’actua amb la mateixa diligència. Aquí es produeix una mena de dissociació cognitiva entre uns i altres: els fets són els mateixos, però la visió que en té cadascú és radicalment diferent.

A ERC creuen que poden pressionar per obtenir algun resultat aprofitant que dijous hi ha una votació clau al Congrés. “L’únic llenguatge que entén el PSOE és tocar la seva agenda legislativa”, diu Gabriel Rufián dimarts al matí. ERC arrossega Bildu, que també posa al congelador el seu suport al decret. Les alarmes s’encenen al PSOE. Sense Bildu no surten els números.

Robles contra el ‘New Yorker’

Tot i això, a dins del govern espanyol la possibilitat de dimissions ni es planteja, i el debat és entre desmentir i desacreditar d’entrada la informació del New Yorker, la via que el CNI li exigeix a Robles, o bé guanyar temps amb un discurs més contemporitzador, la via Bolaños i també la de Sánchez. Aquesta dualitat es fa evident dimarts. Després del consell de ministres, el ministre de Presidència és molt prudent. Bolaños coneix el prestigi del New Yorker i no vol patinar. A la ministra de Defensa, en canvi, això tant li fa.“El New Yorker? No conec aquest mitjà”, dirà amb menyspreu en una resposta al Senat. Els independentistes s’indignen, i l’autor del reportatge, el periodista Ronan Farrow, fill de Mia Farrow i Woody Allen i guanyador del Pulitzer el 2017 pel reportatge sobre els abusos sexuals de Harvey Weinstein que va provocar el moviment Me Too, fa un tuit per recordar-li a la ministra el currículum de la revista. En qualsevol país del món aquest ridícul monumental hauria tingut conseqüències, però a Espanya la premsa conservadora encara practica l’anglofòbia fruit de la llegenda negra i acusen els mitjans anglosaxons de ser proseparatistes i antiespanyols. “El Washington Post? Bah!” Un diputat d’ERC comença a veure que les coses no estan sortint com volen. “Són uns irresponsables”, comenta en privat.

El CNI, mentrestant, utilitza El Mundo per llançar un missatge molt clar: Robles és intocable. El diari fa editorials on denuncia que el PSOE està deixant sola a la ministra. És un avís per a navegants. El PSOE està cada cop més atrapat i només té una carta: constituir la comissió de secrets oficials perquè hi comparegui la directora dels serveis secrets, Paz Esteban.

És en aquest atmosfera enverinada que s’arriba al dia clau: dimecres. A preguntes de Rufián, Sánchez no surt del guió i promet que el seu govern vol aclarir els fets. Però llavors arriben les preguntes a Margarita Robles, que està visiblement alterada. La primera a preguntar és Miríam Nogueras, de Junts, i Robles manté el seu to amenaçador del dia anterior (“Espero que en aquesta comissió surti tot, i igual molts dels que ara donen lliçons hauran de callar”), però frena a temps. La segona pregunta és d’Inés Arrimadas, que la punxa però no l’arriba a desestabilitzar. “Orgull de CNI i els seus servidors públics!”, clama Robles ja fora de si. I el tercer és Aitor Esteban, del PNB, que sí que ho aconsegueix. Com? Amb una frase que va directa a l’orgull més íntim de Robles: “Què se n’ha fet d’aquella jutge progressista que era vostè?” I així arriba el torn de Mireia Vehí (CUP). Passen pocs minuts de les 10 del matí i Robles ja no pot més i esclata: “Què ha de fer un estat, què ha de fer un govern, quan algú viola la Constitució? Quan algú declara la independència?”Al seu costat, María Jesús Montero i Pilar Llop tenen el posat greu, intueixen que allò és un error perquè està justificant l’espionatge. Al seu escó Albert Botran, de la CUP, riu. Sap que han fet diana.

Aragonès reacciona

Curiosament, en aquell moment, Gabriel Rufián no hi és, a l’hemicicle. Però les paraules de Robles viatgen a Barcelona i aterren en plena sessió de control al president. A ERC conclouen que aquelles paraules dinamiten la legislatura. A quarts de dotze, Aragonès, visiblement emprenyat, posa preu a la represa de relacions amb el PSOE: el cap de Robles. Ja no hi ha marxa enrere. L’endemà ERC vota en contra del decret, però deixa les mans lliures a Bildu, cosa que és una invitació a salvar-lo. Una voladura controlada. Els abertzales, però, no estan especialment contents amb el paper de salvadors del PSOE. El seu mal (presos) no vol soroll i prefereixen treballar en un segon pla.

Finalment, tornem a la dissociació cognitiva. El PSOE insisteix que tot plegat és un malentès i que s’acabarà solucionant. “Ja hem passat altres vegades per crisis semblants”, afirma una ministra. “Sempre ens quedarà Bildu”, comenta de forma sorneguera un company de gabinet. El portaveu socialista al Congrés, Héctor Gómez, visita l’ARA divendres per refermar el suport del PSOE a Robles. Ara, però, les coses han canviat. Hi ha preocupació perquè veuen que la comissió de secrets no resoldrà res. També temen l’efecte d’un possible despenjament d’ERC sobre els altres socis i UP, que també ha entrat en ebullició.

El PSOE continua sense plantejar-se fer caure Robles, que és el seu nexe amb el deep state. I menys abans de les eleccions andaluses. Com es pot reconduir la crisi? “Amb prudència”, diu un veterà diputat socialista. Ni uns ni altres, però, tenen gaire marge per cedir.