Les catalanes, la pedra a la sabata dels comuns

BarcelonaLa nit del 14-F Jéssica Albiach defensava els vuit escons obtinguts com un resultat que “consolidava” l’espai dels comuns al Parlament. L’endemà, ella mateixa admetia que els números no eren per tirar coets. “És un punt de partida i no d’arribada, no volem ser autocomplaents”, deia en roda de premsa. Els comuns havien perdut 131.734 vots respecte als comicis del 21 de desembre del 2017, però havien aconseguit mantenir la mateixa representació tot i perdre també gairebé un punt en percentatge de vot (es van situar en 6,78%, la proporció més baixa en unes catalanes des del 2010). Les d’aquest febrer no eren unes eleccions propícies perquè fessin créixer la seva representació, ja que havien de lluitar contra dues amenaces: la polarització entre el PSC i l’independentisme i l’anomenat efecte Illa. I, malgrat tot, van salvar els mobles. Ara bé, fins ara l’espai mai ha aconseguit aixecar el vol en uns comicis catalans i això contrasta amb haver guanyat dues eleccions generals consecutives, formar part del govern estatal i també dirigir l’Ajuntament de Barcelona.

Per què no aconsegueixen traduir aquesta influència a les catalanes? D’entrada, pel vot dual que tenen. És a dir, que hi ha electors que només els trien en funció dels comicis. “L’exemple més clar és el 2016, quan guanyaven les eleccions generals a Catalunya i després obtenien uns resultats pobres al Parlament”, recorda el politòleg Pablo Simón. Xavier Domènech va guanyar dues eleccions generals consecutives, però després, amb el mateix candidat i el mateix projecte, el 21-D els comuns van quedar-se amb vuit escons, tres menys dels que va aconseguir Lluís Rabell amb Catalunya Sí Que es Pot (la coalició entre ICV-EUiA i Podem, de la qual es va voler quedar fora Barcelona en Comú). Segons la professora de ciència política de la Universitat de Girona Gemma Ubasart, la victòria de Domènech s’explica en part per la conjuntura estatal, ja que el 2015 Podem era un partit nou i molta gent el veia com una “finestra d’oportunitat” per canviar les coses a l’Estat, també l’independentisme, que confiava en la seva aposta pel referèndum. En canvi, ni dos anys després, en un context de plebiscit d’independència sí o no, el projecte dels comuns es va quedar atrapat entre dos mars.

Lluny dels resultats d’ICV-EUiA

Ara bé, tot i els factors conjunturals, el cert és que el que havia de ser un espai molt més ampli del que fins al 2015 representava ICV-EUiA no s’ha acabat traduint en més representació al Parlament. Al contrari. La confluència que lidera Ada Colau des de fa més de cinc anys encara no ha aconseguit igualar els resultats de la formació ecosocialista el 2012, quan Joan Herrera va assolir 13 diputats, la millor xifra en unes catalanes. “L’espai no té el mateix arrelament que tenia ICV, que era una marca reconeixible i amb quadres al territori. Això ho han perdut”, assevera Simón.

De fet, fonts dels comuns admeten que un dels reptes que han d’afrontar en els pròxims mesos és la implantació territorial, perquè reconeixen que no és la mateixa a Barcelona o l’àrea metropolitana que a les comarques gironines. A tall d’exemple, l’any 2015 Barcelona en Comú va guanyar les eleccions municipals a la capital catalana, però en el conjunt del país va perdre regidors (va passar dels 398 d’ICV-EUiA a 358). De fet, algunes veus admeten que el discurs que es promou des del partit no cala més enllà de Barcelona, i creuen que això s’hauria de revisar. També n’hi ha que aposten per definir-se més clarament.

Tant Simón com Ubasart, però, no creuen que el fet de situar-se en un dels dos blocs (independentista o unionista) ajudi els comuns a millorar resultats. La qüestió nacional sempre ha jugat en contra de la seva estratègia, ja que han intentat presentar-se com els garants d’una sortida dialogada amb l’Estat, a més de defensar una república plurinacional. Ubasart explica que l’estratègia actual d’ERC per solucionar el conflicte català s’assembla molt a la que proposen els comuns des de l’inici, però tot i així han estat els republicans qui ho han acabat capitalitzant a les urnes. Ara Jéssica Albiach té a les seves mans revertir aquesta tendència.