El català: única llengua o cooficialitat?

BarcelonaEl debat de la llengua a Catalunya no és nou d’ara, sinó que sempre ha planat en l’escenari polític, social i cultural. És cert, però, que el Procés ha intensificat el debat i l’ha posat en primer pla. No hi ha una posició unànime en les files independentistes sobre la situació en què quedarien el català i el castellà en una hipotètica Catalunya independent, tot i que la llei de transitorietat jurídica presentada a finals d’agost estableix una posició unificada per al període transitori de constitució d’un nou estat: el català, el castellà i l’aranès serien llengües cooficials. Els contraris a la independència, però, posen en dubte que el castellà tingués el mateix rang d’importància que el català en una futura República Catalana. El PP, de fet, esmena l’actual model lingüístic, basat en la immersió, i defensa que el castellà tingui la mateixa presència o més a Catalunya que el català. Ciutadans, per la seva banda, opta per la llibertat de tots els ciutadans d’escollir la llengua amb què es volen relacionar i, sobretot, han fet una defensa aferrissada del trilingüisme a les escoles catalanes. Quina presència, doncs, haurien de tenir el català i el castellà a la Catalunya del futur?

AMB UN ESTAT NOU

L’independentisme ha aconseguit unificar una posició conjunta sobre la situació de la llengua, almenys durant el període transitori cap a un nou estat: donar cooficialitat al català, el castellà i l’aranès. Aquesta és la posició que ha defensat Junts pel Sí des del principi, a més de diversos intel·lectuals catalans. Consideren que és la millor manera de respectar la diversitat lingüística que hi ha a Catalunya i no discriminar els castellanoparlants que viuen en territori català. De fet, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i també el vicepresident, Oriol Junqueras, han expressat públicament el compromís de mantenir tant el català com el castellà com a llengües cooficials si guanya el sí a la independència l’1-O. Puigdemont, per exemple, va assegurar aquest estiu que “els drets lingüístics han de quedar perfectament garantits i el dret d’opció lingüística serà com ara”.

El març de l’any passat, però, el Grup Koiné -format per 14 professionals de la llengua com Joaquim Arenas, Diana Coromines, Pau Vidal i Enric Larreula- va presentar un manifest signat per 200 personalitats i especialistes en la llengua com Jaume Cabré i Salvador Cardús on defensaven el català com a única llengua oficial en una hipotètica Catalunya independent. Ho justificaven per la situació sociolingüística que es viu a Catalunya i proposaven que “l’eix integrador” fos el català per tal de superar “l’anormalitat lingüística actual” amb la cooficialitat del català i el castellà. Per a aquests intel·lectuals, ara mateix les dues llengües no tenen el mateix estatus d’igualtat de drets i per això defensen que “encobrir” aquesta situació suposaria “un procés de substitució lingüística”. El manifest va aixecar polseguera entre l’independentisme. De moment, però, si l’1 d’octubre guanya el sí a la independència i s’aplica la llei de transitorietat jurídica -que ha de regir el període transitori-, el català i el castellà continuaran sent llengües cooficials. El debat es podria reobrir quan es redactés la nova constitució que legislaria un nou estat català.

DINS D’ESPANYA

El manifest del Grup Koiné que demanava el català com a única llengua oficial va ser censurat per la majoria dels partits polítics. Des d’Esquerra fins al PP, passant per Catalunya Sí que es Pot, van criticar-lo. Tots ells van qualificar la proposta de “disbarat”. Consideraven que el model de cooficialitat del català i el castellà era el que funcionava i s’havia de preservar.

Alguns dels contraris a la independència, però, veuen en el procés sobiranista el risc de posar en perill la presència del castellà a Catalunya i que el català s’acabi imposant. Així, partits com el PP i Ciutadans defensen que el castellà hauria de tenir la mateixa presència als espais públics que el català, i un exemple recent el trobem en la petició que els senyals de trànsit estiguin escrits no només en català, sinó també en castellà. Ciutadans ha anat presentant mocions d’aquestes característiques en uns quants ajuntaments catalans, tot i que el PP ja ho havia aconseguit des de feia anys en poblacions com Castelldefels. Aquest és un dels exemples més recents, però els populars també han defensat més hores de castellà a les escoles catalanes, i així ho va plasmar l’exministre d’Educació, José Ignacio Wert, quan va establir que els pares podrien escollir la llengua vehicular dels seus fills a l’escola catalana.

Ciutadans també ha defensat des de fa temps un model trilingüe a les escoles -al principi havia optat per un de bilingüe- en què s’equipararien el nombre d’assignatures impartides en català i les que es fessin en castellà. S’oposen totalment al model d’immersió lingüística actual. Un model, però, que tant el PSC com els comuns, per exemple, han defensat activament. Els partidaris de la immersió lingüística, que són la gran majoria dels partits polítics, la veuen com un model d’èxit d’integració i de preservació del català com a llengua vehicular.

Si Catalunya continua com una comunitat autònoma dins l’estat espanyol després de l’1-O, caldrà veure fins a quin punt es torna a encendre el debat lingüístic.