El català a l’audiovisual i la pel·lícula dels pressupostos

BarcelonaAquest article corre el risc de no ser gaire llegit perquè, diguem-ho clar, tot el que envolta el debat dels pressupostos acostuma malauradament a interessar més aviat poc. La llei més important de l’any per a qualsevol govern no és, ni de bon tros, la que suscita un debat més intens ni un intercanvi d’opinions més a fons, tampoc quan el que hi ha en joc és establir les bases de la recuperació econòmica després d’una pandèmia devastadora per a molts sectors. Sovint, de fet, el protagonisme se l’enduen no els números sinó els debats paral·lels associats a la negociació. Aquest any, per exemple, ha passat a Madrid amb la llei de l’audiovisual.

L’obligatorietat d’una quota per a les llengües cooficials a les plataformes ha sigut el mcguffin sobre el qual ha pivotat la trama de la presentació o no d’una esmena a la totalitat d’Esquerra als pressupostos de l’Estat. La negociació d’uns comptes ha d’anar més enllà de la defensa del català -necessària, tal com demostren les dades sobre l’ús de la llengua a les aules fetes públiques per Educació dijous-, i hi ha el perill que tot s’acabi centrant només en això. Esquerra corre el risc que la segona fase de la negociació es limiti a renegociar el mateix que ja va pactar fa una setmana: l’existència o no d’una quota per a les llengües cooficials que Gabriel Rufián va donar per feta fa uns dies i que ara el PSOE, un cop superat el primer debat dels pressupostos al Congrés, torna a posar en dubte.

A Catalunya el debat no és sobre l’audiovisual, però la pel·lícula dels pressupostos també és coneguda pel públic, que ha vist altres vegades el thriller d’una negociació amb la CUP. Els anticapitalistes fa setmanes que avisen el Govern que estan lluny d’aprovar els comptes i que troben a faltar gestos decidits en camps com el de l’habitatge, les polítiques energètiques i el procés sobiranista. Des de l’executiu, en canvi, el missatge fins ara en públic i en privat ha sigut que les negociacions van millor del que sembla. És cert que, a més de les reunions amb Economia, els cupaires han mantingut contacte amb diversos departaments de la Generalitat per conèixer de primera mà la situació de cada àrea, però també ho és que fins ara no s’ha trobat la tecla capaç de desbloquejar l’aval de les bases anticapitalistes, imprescindible en qualsevol negociació amb la CUP.

Des de fora s’ho mira de moment el PSC. La temptació d’activar la via socialista hi és, sobretot en sectors de Junts que en privat admeten que fa temps que malden per allunyar-se de la CUP. A Esquerra ara per ara es manté que el suport del PSC no és una opció, però l’escenari d’un canvi de socis per tirar endavant els comptes existeix. Els socialistes no deixen d’oferir-se dia sí dia també per negociar uns pressupostos que, interpreten, abaratirien el suport d’ERC a la votació definitiva dels de l’Estat. La reunió d’avui de la CUP pot ser clau per accelerar el gir de guió.

Setmana d’estrena a la sala de premsa de la Generalitat. Després del canvi de color del fons, la novetat dimarts va ser que la portaveu, Patrícia Plaja, va deixar enrere els papers que l’acompanyaven habitualment i va comparèixer equipada amb una tauleta. Entre resposta i resposta se la podia veure -i escoltar- teclejant al dispositiu, a la recerca de notes i dades sobre les preguntes dels periodistes.

Els micròfons oberts són un clàssic de les relliscades polítiques. Diumenge passat, abans de començar la retransmissió de les eleccions al Consell per la República, ho va patir Iu Forn -presentador de l’acte-, que va estar ben bé un quart d’hora comentant que còmode que era el sofà i petant la xerrada mentre els espectadors que ho seguien a distància intentaven avisar-lo del descuit. Per sort, no va trepitjar cap ull de poll.