Castellfollit, el poble que voldria agermanar-se amb el del seu botxí

BarcelonaAbsolutament destruït, cremat i amb un rètol intimidatori que el donava per desaparegut. Així va quedar Castellfollit de Riubregós (Anoia) fa 200 anys, després d’una dura derrota militar. “Aquí va existir Castellfollit. Pobles, prengueu-ne exemple: no acolliu els enemics de la pàtria”, deia el missatge escrit en un dels murs del poble. El protagonista d’aquest acarnissament contra les llars i edificis, davant la poca presència d’habitants a qui escarmentar –molts havien pogut fugir– va ser un militar nascut a la localitat navarresa d’Idocin, que va ser capità general de Catalunya, el general Francisco Espoz y Mina. Han passat dos segles i la figura d'Espoz y Mina és ben present a Castellfollit. Curiosament, per perdonar-lo: el poble, víctima de la destrucció, voldria agermanar-se amb la vila del seu botxí. 

Les autoritats de Castellfollit creuen que l’agermanament hauria potenciat un “missatge de pau”, però no ha reeixit. En conversa amb l'ARA, l’alcalde d’Ibargoiti (el municipi que comprèn Idocin), José Javier Eslava Armendáriz, opina que per a un poble de 50 habitants com Idocin "no tenia sentit l’agermanament” i que era “exagerat”. Igual d'exagerada –considera– era també la invitació que Castellfollit li va fer per assistir a un acte de commemoració del setge que es va fer l’any passat. La va declinar “a causa del desplaçament” que comportava. Ara bé, van facilitar documentació que se'ls va requerir, “però la relació va quedar allà”. 

La batalla va passar entre el 17 i el 24 d’octubre del 1822; per això, enguany se’n commemora el bicentenari, que tindrà el punt àlgid el cap de setmana que ve. Els enfrontaments van esclatar arran de la rebel·lió del poble de Castellfollit i d’altres llocs de l'Estat –sobretot rurals– contra el règim constitucional establert en el trienni liberal (1820-1823). “Era molt fàcil que els castellfollitencs anessin contra el nou règim, perquè creien que seria pitjor”, assegura l’historiador del poble Albert Fibla, que també va ser periodista de L’Esportiu. “Els nous impostos i la influència de l’Església també hi van contribuir força”, afegeix. A més, un dels cabdills de la revolta reialista –així es va anomenar el bàndol antiliberal, embrió del carlisme–, Francesc Badals Ramonillo, era del poble i va exaltar les masses.

Però per què es va destruir precisament Castellfollit? Les tropes d’Espoz y Mina tenien la consigna del govern liberal d’acabar amb la revolta, que tenia el nucli a la Seu d’Urgell, on hi havia el govern rebel reialista, i per arribar-hi des de Barcelona s’havia de passar per Castellfollit. Allà es van trobar amb un entrebanc. Primer en van ser foragitats, però, amb més soldats, van poder envoltar la vila. Això sí, van trigar una setmana. És veritat que Castellfollit tenia un castell i tres torres, però “les tropes locals no eren professionals, sinó una mena d’exèrcit de bandolers”, relata Fibla.

Per sorpresa, l’instigador de la revolta, el Ramonillo, va abandonar el poble a mitja batalla, cosa que va deixar empremta en el motiu de la casa familiar, que va passar a anomenar-se cal Morros. Però els castellfollinencs no es van arronsar, fins que van ser envoltats. La nit de l'última jornada de setge molts habitants van poder fugir i esquivar la revenja del general Mina, que, quan va veure el poble gairebé buit va esclatar d’ira, va ordenar-ne la destrucció total i va fer escriure el missatge d’avís per als habitants de la contrada. Els pocs que hi van quedar van ser afusellats.

I no es va quedar aquí. Mesos després, mogut pel ressentiment, va ordenar als habitants de Calaf –poble veí– que escarmentessin els castellfollitencs que anessin a reconstruir casa seva. “Això demostra que Castellfollit es va reconstruir des del primer moment”, assegura Fibla. En aquest sentit, l’actual alcalde de Castellfollit, Jordi Cases, fent un símil amb l’anhel d’independència de Catalunya, diu: “Som un poble tossut, ens estimem la terra, i per molt que ens vulguin fora, resistim”. També destaca que la gent del poble està “orgullosa”, “coneix la història" i que, de fet, “la casa del Ramonillo existeix i hi viuen els seus descendents”.

Renaixement d'un poble

La guerra es va acabar el 1823 amb victòria dels reialistes, que van tornar a imposar la monarquia absoluta. El general Espoz y Mina també va participar en la Primera Guerra Carlina (iniciada el 1833), també al bàndol dels liberals, i els seus familiars van rebre’n les conseqüències: la seva casa d’Idocin va ser incendiada. El militar, bregat en la Guerra del Francès, va morir el 1836 i les seves restes van ser repartides: el cos, a la catedral de Pamplona, i les vísceres, al cementiri d’Idocin, on té un petit monument amb una creu.

L’alcalde d’Ibargoiti explica que la diputació va donar un crèdit a la mare del general per reconstruir la casa familiar, però que “els càlculs no es van fer bé i no es va poder tirar endavant”. Tot i així, “encara en queden les parets”. Diu que el propietari actual “no té res a veure amb la família” i, de fet, matisa que la relació del general amb Idocin “no té gaire intensitat des que va destacar a l’exèrcit” i que “ni tan sols hi ha visites a la mare o a la casa registrades”.

Des del 2019 Castellfollit commemora el setge i la destrucció. El castell, escenari de la batalla, i que en conserva els efectes, es pot visitar i s’organitzen activitats de difusió dels fets. L’agermanament amb Idocin, el poble del botxí, com a símbol de reconciliació, no ha pogut ser. Però sí que celebren que Castellfollit, malgrat les intencions del general navarrès, encara existeix, ara amb 166 habitants.