Casado, el clon de Rivera que gairebé enfonsa el PP
MadridPablo Casado (Palència, 1981) va arribar a la presidència del PP per dos motius, un de conjuntural i un d'estructural. El conjuntural és que es va aprofitar de l’animadversió entre Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal, que si haguessin unit forces haurien guanyat sense problema el conclave post-Rajoy. El segon és que en aquell moment, 2016, el model a seguir era Albert Rivera, que havia encapçalat les enquestes fins a la moció de censura, i Casado apareixia com el clon ideal per frenar la fuga de vots cap a Ciutadans.
El gran xoc entre els dos líders siamesos va tenir lloc a les eleccions del 28 d’abril del 2019. Casado es va imposar per un estret marge de 200.000 vots i 9 escons, suficient per salvar un match point que hauria acabat amb la seva carrera abans d’hora. La imperícia de Rivera, que s’enfonsaria en la repetició de les eleccions del 10 de novembre, va acabar apuntalant Casado com a líder del bloc de la dreta, tot i que amb l’alè de Santiago Abascal al clatell.
Però qui era Casado? I encara més: què pensa Casado? La primera pregunta és més fàcil de respondre. Casado és el típic producte de partit, algú que compagina els estudis de dret amb la militància al PP, que comença el 2004, i que només un any més tard, el 2005, ja era líder de les Noves Generacions de Madrid. Allà, per cert, hi va tenir com a lloctinent Ángel Carromero, un dels personatges de l’Ayusogate. La seva escalada interna va ser imparable i va encadenar un càrrec darrere de l’altre. Del 2007 al 2009 va ser diputat a l’Assemblea de Madrid, una època en què va aprofitar per acabar la carrera (amb 27 anys) i treure’s el polèmic màster en dret autonòmic per la Universidad Rey Juan Carlos sense haver assistit a cap classe ni haver fet cap examen. Privilegis de ser un dels cadells mimats del partit en el poder.
El 2009, després d’un breu període com a cap de gabinet de Manuel Pizarro, arriba el moment clau de la seva carrera, quan és nomenat cap de gabinet de l’expresident José María Aznar, cosa que li permet estar en contacte amb els think tanks conservadors de tot el món i començar a despuntar com un valor de futur. El 2011 ja serà diputat de la majoria absoluta de Mariano Rajoy, que s’acabarà fixant en ell tot i el seu distanciament amb Aznar. Amb un govern format per pesos pesants i amb experiència, Rajoy busca cares noves per al partit i converteix Casado en portaveu de campanya de les eleccions municipals i autonòmiques del 2015. En quedarà tan satisfet que un mes després, aprofitant una renovació interna del partit, el nomenarà vicesecretari general de comunicació. És en qualitat d’aquest càrrec que el 9 d’octubre del 2017 va pronunciar aquestes paraules sobre Companys i Puigdemont: "Ja vam veure que el passat dia 6 va passar sense pena ni glòria el 83è aniversari de la declaració d’independència de Companys. Crec que la història no s’ha de repetir, esperem que demà no es declari res. Potser el que la declara acaba com el que la va declarar fa 83 anys".
La resta de la història ja és coneguda. Casado tenia un perfil molt similar al de Rivera: jove, amb una oratòria fluida i convincent, i desprenia ganes de menjar-se el món en contraposició a una Soraya Sáenz de Santamaría a la qual bona part del partit identificava massa amb Rajoy i la seva nefasta gestió del conflicte català. En el discurs per presentar la seva precandidatura, Casado va fer un discurs de ressonàncies aznaristes, apel·lant a les essències del PP i desmarcant-se del pragmatisme i la manca de batalla ideològica (avui en diríem cultural) que havia caracteritzat el mandat de Rajoy. El seu discurs va inocular autoestima en una militància acomplexada en aquell moment per la puixança dels de Rivera.
Tot i això, a les primàries l’exvicepresidenta encara va quedar en primer lloc amb el 36,95% dels vots enfront d’un 34,37% de Casado. La balança la va decantar María Dolores de Cospedal, que abans d’aliar-se amb la seva arxienemiga va preferir donar els seus vots al semidesconegut Casado. El despit, doncs, és a la base del seu accés al poder.
Ara caldria respondre a la pregunta de què pensa Casado. I això és molt més difícil. No hi ha dubte que en el seu discurs de precandidat i després en el que fa quan és nomenat líder del PP hi ha un clar gir a la dreta. Així almenys ho entén Cayetana Álvarez de Toledo, que havia abandonat el PP per les seves discrepàncies amb Rajoy i que tornarà al partit per ser candidata per Barcelona il·lusionada amb el discurs de Casado. Del mateix perfil ideològic que Álvarez de Toledo és una amiga íntima de Casado, Isabel Díaz Ayuso, a la qual promourà com a candidata a la Comunitat de Madrid a les eleccions del 2019 davant la sorpresa de tothom.
En un primer moment, doncs, Casado aposta per perfils ideològics forts contra l’esquerra en general i contra la figura de Pedro Sánchez en particular. En els seus discursos no falten les al·lusions a ETA i al terrorisme, al chavisme i a l'independentisme català. La bancada popular l’aplaudeix amb ganes després de les seves intervencions, però amb els resultats desastrosos del 28 d’abril ve el primer cop de volant. Casado, pressionat per barons com Núñez Feijóo, protagonitza el primer gir al centre de molts que vindran després, fins al punt que els analistes no sabran mai quin Casado es trobaran. ¿El que titlla d’apartheid la immersió lingüística a Catalunya o el que, davant dels micros de RAC1, es desmarca de la intervenció policial de l’1-O? Cops de volant que acaben per desesperar persones de la seva confiança com Cayetana Álvarez de Toledo, a qui destituirà com a portaveu al Congrés i que avui és una de les seves principals enemigues.
Pols a Ayuso
En paral·lel, Casado posarà tot el poder orgànic del partit en mans d’una persona, Teodoro García Egea, que té la missió de pacificar la formació per col·locar-hi peons afins a tots els territoris però que acaba provocant encara més incendis, el principal a la Comunitat de Madrid. I és que si en alguna cosa segur que no comptava Casado és que la seva amiga Ayuso es convertiria, de la mà de Miguel Ángel Rodríguez, en una mena d’estrella pop del peperisme madrileny fins a fer-li ombra, molta ombra. Mal assessorat per García Egea, Casado planteja un pols a la presidenta madrilenya, que reclama per a ella el control del partit a la comunitat, i és això el que finalment l’acabarà fent descarrilar.
Casado se’n va sense que ningú sàpiga ben bé què pensa, però després d’haver demostrat tenir poc olfacte per triar col·laboradors i una nul·la capacitat estratègica per detectar quina és la correlació de forces en cada moment.