Casado i Ayuso, junts de nou en la festa grossa de Rajoy

MadridL’escenografia i l’expectació recorden una d’aquelles cimeres americano-soviètiques de la Guerra Freda. Desenes de càmeres i centenars d’ulls esperen el moment en què Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso es retrobaran en públic després de mes i mig. Caldrà analitzar-ho tot fins al més mínim detall per intentar treure’n després alguna conclusió política. El moment es produeix just després de la fotografia de família amb l’amfitrió, Mariano Rajoy, i la resta d’autoritats. Tots dos se saben observats i parlen una estona. El llenguatge corporal, però, els delata. Estan incòmodes. Casado li passa la mà per l’esquena, a la manera dels cavallers clàssics amb les dames. Però Ayuso no és de les que es deixa acompanyar gaire, i ràpidament se n’allunya. L’intent d’aparentar normalitat ha fracassat.

I això que els equips respectius estan completament centrats en evitar la catàstrofe. Un vídeo en el photocall mostra com Rajoy intenta que es posin un al costat de l’altre, però no ho aconsegueix. Ell ha d’anar al mig perquè així ho marca el protocol, segons aclareixen els serveis de premsa. No volen que hi hagi un incendi més gran. Les espases, però, continuen enlaire, i res fa preveure que Ayuso hagi de renunciar a la seva pretensió de liderar també el partit a la Comunitat de Madrid. La crisi, doncs, continua dessagnant el partit malgrat escenificacions com la d’ahir.

Això sí, l’acte és una demostració de la potència del PP a la capital. La filera de cotxes oficials al carrer Alcalá és inacabable, i l’escenari, el Casino de Madrid, un club privat de luxe situat en un edifici modernista on tot just entrar ja queda clar qui va guanyant la lluita de classes. Allà el públic que hi acudeix i els vips que Rajoy rep personalment se senten en el seu ambient. A part dels dos convidats mencionats, hi arriba l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida; el president de Castella i Lleó, Alfonso Fernández Mañueco; el president de la CEOE, Antonio Garamendi, i els exministres incondicionals del rajoyisme: Soraya Sáenz de Santamaría, Ana Pastor, Rafael Catalá, Íñigo Méndez de Vigo, Fátima Báñez, Ana Mato, Alfonso Alonso, etc.

A propòsit d’això és que Rajoy presenta un llibre titulat Política para adultos (Plaza & Janés), en què afirma que vol criticar el populisme, però que bàsicament és una revenja contra el 15-M i el sanchisme. Rajoy és molt més ponderat que el presentador de l’acte, el periodista [sic] Carlos Herrera, que parla de “pollositat intel·lectual” per referir-se a l’esquerra. L’expresident espanyol comença amb unes paraules molt mesurades, però que no deixen cap dubte: ell aposta per Casado (o “Casao”, com li diu), del qual afirma que “ha d’assumir aviat la presidència del nostre país, pel bé de tothom, fins i tot els que no el voten”. D’Ayuso en destaca que hagi volgut assistir a l’acte i remarca que “és aquí [a l’acte] i ahí [a primera fila]”.

Nostàlgia del bipartidisme

A l’expresident espanyol no li agraden els personalismes, i per això comença amb una confessió: “Jo vaig ser president d’Espanya no perquè sigui llest, sinó perquè era del PP”. Un torpede a la línia de flotació de l’ayusisme més pop. I després reivindica coses del passat: el bipartidisme, el PSOE de Rubalcaba i fins i tot companys de partit esquitxats per casos de corrupció com la desapareguda Rita Barberá o Paco Camps. I la traca final: “Jo defenso la monarquia i el rei Joan Carles, atropellat injustament i de manera immisericordiosa”. L’acte acaba amb llargs aplaudiments.