BarcelonaÉs dubtós que l'informe de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil tingui una rellevància decisiva en el procés penal obert sobre la trama Koldo de corrupció, que hauria tingut en la pandèmia una oportunitat per desplegar les seves ales sobre el govern de Pedro Sánchez. Ara bé, les descripcions que conté aquest atestat sobre el modus operandi i els noms en clau i els àlies utilitzats per aquest grup organitzat no són només aptes com a base per començar el guió d'una sèrie d'èxit, sinó que proporcionen una important munició política per a l'oposició, sobretot si la saben emprar, que de moment no és el cas. El problema del PP en aquests casos és que als seus dirigents se'ls nota l'ansietat. Fa tant de temps que tracten d'obrir forats en les muralles de defensa que el PSOE ha aixecat al seu voltant, que amb freqüència malgasten arguments i energia. Si tan convençuts estan que al govern no hi ha un pam de net i que Sánchez és el cap d'una organització delictiva, no s'entén per què no l'han obligat a presentar-se davant d'alguna de les comissions d'investigació obertes al Congrés o al Senat.
El líder socialista tenia molt fàcil negar-se a declarar quan el jutge Juan Carlos Peinado va voler interrogar-lo a la Moncloa sobre les relacions de la seva dona, Begoña Gómez, amb empresaris que estaven interessats a rebre subvencions. En aquell cas l'emparava per mantenir silenci la condició de marit de la imputada, situació prevista per la llei. Però difícilment podria negar-se a comparèixer si el cita una comissió d'investigació parlamentària. Si al final acabés anant a l'Assemblea de Madrid, perquè ho hagi volgut la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, es parlaria més de qui mana al PP que d'hipotètiques revelacions de Sánchez, que ja es guardarà prou de fer-les; si és que realment té dades inconfessables sobre l'actuació de Koldo per enriquir-se munyint la vaca governamental amb la venda de mascaretes i altres negocis durant la pandèmia i potser en altres moments.
El líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha aprofitat l'ocasió per dir que “mai un escàndol de corrupció a Espanya havia abastat tants ministeris i tantes institucions” i que “la corrupció [en el govern] avança a un ritme que espanta”, per acabar demanant la dimissió de Sánchez. És el que hem definit com a munició desaprofitada. El problema del PSOE no és que la Guàrdia Civil hagi revelat proves irrefutables de la situació que descriu el PP, perquè l'atestat de l'UCO no les conté. La dificultat dels socialistes neix de la seva pobra defensa, que dona per descomptat que va existir una trama i que l'exministre José Luis Ábalos hi estava implicat fins al coll. Aquesta és la deducció més probable a què deu haver arribat molta gent en sentir les explicacions del líder socialista. No és suficient dir que “no hi haurà impunitat” i que el PSOE ja va reaccionar com calia quan li va demanar a Ábalos que renunciés al seu escó, obrint-li un expedient d'expulsió en negar-se a abandonar el Congrés. La factura que passa la corrupció no es paga de manera tan senzilla. Cal alguna cosa més que sacrificar el corrupte, condició que Ábalos segueix negant. El que és exigible és que es donin explicacions sobre com una trama d'aquesta mena s'ha pogut desenvolupar en el si de l'administració i oferir garanties que una situació similar no es podrà repetir perquè s'han establert controls per impedir-ho. Limitar-se a dir que ja s'ha castigat el culpable és admetre que s'ha fet el que és imprescindible.
El terrorisme, present
En paral·lel, els darrers dies han estat abundants en despropòsits. M'han recordat molt l'episodi del diputat Alberto Casero (PP), quan va votar a favor de la reforma laboral i va frustrar els plans del seu partit per tombar-la i crear per aquesta via un greu problema al govern. Aquest cop no ha sigut un error individual, sinó del grup parlamentari popular com a tal, perquè no es va adonar de les implicacions de la reforma legal que permetrà convalidar a Espanya les penes complertes a l'estranger, inclosos els casos dels terroristes. Una altra vegada el fantasma d'ETA ha reaparegut en el debat polític i s'ha passejat pels passadissos del Congrés. És una llàstima per a tots, sobretot per a les víctimes del terrorisme, que es tornen a trobar al mig de la tempesta. Penso en especial en aquelles que no han volgut tenir mai projecció pública i han patit el seu dolor com una vivència íntima, personal, sense deixar d'agrair les mostres de solidaritat. Sentim amb freqüència com des de la dreta s'acusa els partidaris de les normes sobre memòria històrica i democràtica de reobrir interessadament ferides. Però els contraris a les lleis de reparació no estenen les seves denúncies als que tornen a utilitzar la passada existència del terrorisme d'ETA –que fa tretze anys que es va acabar– com a palanca per a la confrontació política i el desgast de l'adversari.
Amb tota probabilitat, el govern no hauria tingut pressa per portar a terme aquesta reforma si no fos per la necessitat que té de consolidar la relació amb Bildu i d'obtenir el seu suport parlamentari. Però aquesta circumstància no li treu pertinència al canvi legal promogut. Quan Bèlgica li va negar al Suprem l'entrega de Puigdemont, gran part de la comunitat jurídica va posar el crit al cel per l'incompliment del principi de col·laboració entre els estats de la Unió Europea. Ara, en canvi, s'utilitza un criteri en sentit contrari per considerar un error que aquí s'actualitzi la legislació i es consideri que les penes imposades en altres països comunitaris s'han de tenir en compte i s'han d'abonar per fixar una data de compliment de les sentències dictades. Entenc que per a moltes víctimes resulti difícilment assumible –o directament inacceptable– que la reforma anticipi la sortida de presó de terroristes que van cometre delictes de sang. També és comprensible que moltes altres persones que no han sofert experiències tan doloroses també ho rebutgin perquè ho considerin moralment injust. Sobretot tenint en compte que amb freqüència s'han mantingut comportaments intolerables, com els homenatges a excarcerats després d'haver complert llargues condemnes de presó per delictes de terrorisme. I és que per intervenir amb plena normalitat a la política, Bildu ha d'acabar de netejar la casa.
