El cas Errejón i la tensió entre el ‘només sí és sí’ i el ‘no és no’

MadridLes conseqüències de la DANA al País Valencià han fet que hagin passat pràcticament inadvertits dos fets que, en un altre context, haurien merescut molt més interès mediàtic. Es tracta de la no declaració d’Íñigo Errejón als jutjats i la presentació del llibre de Cristina Fallarás No publiques mi nombre (Siglo XXI), en què exposa el testimoni anònim de 1.500 dones que denuncien haver estat víctimes de violència sexual.

La compareixença de l’exportaveu de Sumar es va suspendre a petició de la denunciant, l’actriu Elisa Mouliaá, perquè la seva advocada, Carla Vall, està de baixa per maternitat. Una circumstància que coincideix amb el fet que la lletrada estaria coordinant una acció conjunta d’altres suposades víctimes d’Errejón. Més enllà de les dilacions, la seva defensa sosté que l’acusació en la denúncia és “falsa”.

La negació dels fets era esperable com a estratègia processal, però no només ell ha qüestionat si el relat de Mouliaá revesteix delicte. Una part del feminisme s’ha revelat contra la hipòtesi que totes les males experiències que diferents dones han donat a conèixer constitueixin agressions sexuals. Unes expectatives frustrades –per exemple, esperar un sexe romàntic i trobar-se amb un sexe que perpetua rols de poder– no converteix l’home en un agressor, sempre que la dona no hagi manifestat una negativa, avisa aquest corrent.

Antipunitivisme

Una veu autoritzada d’aquesta línia de pensament és la filòsofa Clara Serra, número 2 d’Errejón a Més Madrid fins a l’any 2019, que discuteix el només sí és sí i proposa tornar al no és no. A grans trets, apunta que els contorns del consentiment i del desig són difusos, no sempre coincidents, i fan que una decisió emancipadora d’una dona sigui poder dir no, perquè en el terreny “fosc” de la sexualitat hi juga un paper important la incertesa. Per tant, no es pot obligar la dona a haver de dir que sí. Les adherides a aquests postulats s’autodeclaren “antipunitivistes” i qüestionen que la resposta judicial sigui sempre la més efectiva. L’article "Un linchamiento feminista da la puntilla a la nueva política", del Colectivo Cantoneras i publicat arran del cas Errejón, aprofundeix en aquesta tesi.

L'altra visió, la que considera que el no és no desprotegeix a la pràctica les dones davant les agressions. Precisament Carla Vall –pròxima a Irene Montero– és una d'aquestes veus. L’article "Antipunitivismo remasterizado", de l’advocada Laia Serra, ofereix matisos en aquest sentit: “Posar el focus en l’antipunitivisme eclipsa la problemàtica no resolta de què fer amb la impunitat generalitzada de les violències i qui es responsabilitza de les conseqüències”.

Arran del llibre de Fallarás s'ha reobert el debat sobre quins canals són segurs, eficaços i reparadors per a les dones. ¿Ho és la denúncia anònima a X –una xarxa social que també ha estat protagonista–, tan procliu al linxament a banda i banda? Ho és la judicial? El cas Errejón serà tot un examen per a la llei del només sí és sí, mentre aquesta setmana el feminisme aplaudeix una de les víctimes de Saül Gordillo, Mar Bermúdez, que sentencia: "La vergonya ha de canviar de bàndol".

Els detalls de la setmana

Als passadissos acostumen a donar-se converses entre polítics de diferent signe que constitueixen imatges morboses. Dijous al Congrés se’n va produir una quan, de sobte, José Luis Ábalos, en procés d’expulsió del PSOE i imputat al Tribunal Suprem, va topar amb Santos Cerdán. L’actual número 3 del partit va comentar que es van trobar per casualitat i que li va preguntar per la família.

Tres diputades del Parlament van comparèixer dimarts al Congrés per presentar una iniciativa per fer imprescriptibles els delictes d’abusos infantils. Judit Alcalá, del PSC, i Susana Segovia, dels comuns, van fer un ús anecdòtic del català en la seva intervenció. El van utilitzar molt menys que el diputat gallec del BNG Néstor Rego, que en el ple sobre la DANA va fer el discurs íntegre “en la llengua del País Valencià”.