Carrillo, la cara i l'ànima del PCE més gran

BarcelonaSi hi ha un personatge espanyol del segle XX que representa l'antítesi del dictador Francisco Franco aquest és Santiago Carrillo. Paradigma de l'esquerra espanyola a la Transició, va ser l'estendard del comunisme des de l'exili, juntament amb Dolores Ibárruri, 'La Pasionaria'. És autor de la frase "en la política el penediment no existeix. Un s'equivoca o l'encerta, però no hi ha lloc per al penediment".

Santiago Carrillo Solares va néixer el 18 de gener del 1915 a Gijón, Astúries. Va passar la infància amb els seus quatre germans a Astúries, fins que el seu pare va adquirir la condició de dirigent nacional del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i de la Unió General de Treballadors (UGT), i la família es va traslladar a Madrid, al barri obrer de Cuatro Caminos.

Santiago Carrillo havia arribat a la capital espanyola amb una educació força deficitària, i va ingressar al Grup Escolar Cervantes –institució creada per un grup de catedràtics que defensaven la llibertat de càtedra i l'ensenyament independent de la política i la religió–. Santiago Carrillo va assegurar en diverses ocasions que s'havia educat en el millor col·legi de l'Espanya de l'època.

Un cop completat l'ensenyament primari va ser seleccionat per cursar el batxillerat, però les dificultats econòmiques no li van permetre pagar els drets d'examen. En lloc d'això, va començar a treballar com a aprenent en una impremta, i poc després es va afiliar a les Joventuts Socialistes d'Espanya i a la UGT.

Dins de les Joventuts va començar a destacar en el sector més revolucionari del partit, que aleshores representava una petita part davant de la majoria reformista. El 1933 va accedir a la direcció de 'Renovación', la revista de les Joventuts.

El 1934 va ser nomenat secretari de les Joventuts Socialistes, i la seva posició es va radicalitzar. Carrillo era partidari d'unificar les joventuts socialistes i comunistes, cosa que va acabar succeint dos anys després, sota el nom de Joventuts Socialistes Unificades. També va intentar que Esquerra Comunista, organització de caràcter trotskista, ingressés al PSOE, i va defensar l'entrada del mateix PSOE a la Internacional Comunista.

Va prendre part al moviment revolucionari conegut com a Revolució de 1934, fet que el va portar a la presó fins al febrer del 1936, quan va ser alliberat després de la victòria del Front Popular a les eleccions generals.

La revolta militar del 18 de juliol el va sorprendre a París, i immediatament va retornar a Espanya i es va incorporar a l'exèrcit republicà com a capità. Quatre mesos després es va afiliar al Partit Comunista d'Espanya i va esdevenir conseller d'ordre públic de la Junta de Defensa de Madrid. Tres dies després d'esdevenir conseller d'ordre públic van tenir lloc les "matances de Paracuellos", en què entre 2.396 i 5.000 presos –civils i militars– afins als revoltats van ser afusellats i enterrats en fosses comunes. Avui en dia encara es desconeix amb exactitud la responsabilitat de Santiago Carrillo en aquestes matances. Carrillo sempre va negar la seva responsabilitat directa en els afusellaments que li atribuïa la dreta.

Amb la guerra perduda, el 1939 es va exiliar a París per la frontera catalana, i posteriorment es va desplaçar per diferents països. Estant a Alger, va esdevenir responsable de l'organització del PCE a Espanya, partit que aleshores dirigia Dolores Ibárruri, 'La Pasionaria'. Carrillo va ser proposat per a ministre del govern republicà a l'exili, però va refusar el càrrec.

El 1949, a París, es va casar amb Carmen Menéndez, amb la que va tenir tres fills: Santiago, José i Jorge. La família vivia amb una falsa identitat francesa, i els fills van desconèixer la verdadera identitat del seu pare durant la infància.

Als anys cinquanta, les relacions entre La Pasionaria –aleshores Secretària General del PCE– i Carrillo no eren gaire bones. Al V Congrés del partit, celebrat a Txecoslovàquia, Carrillo va plantejar la democratització del partit. Aquesta posició va ser considerada com a altra traïció, cosa que li va arribar a costar gairebé l'expulsió del partit. El 1960, però, La Pasionaria va veure que els temps estaven canviant i va promoure Carrillo a la secretaria general del PCE, al mateix temps que ella n'esdevenia la presidenta. Carrillo va dirigir el partit amb molta autoritat, però tot i així dins del PCE s'aixecaven nombroses veus discrepants. En la majoria de les ocasions, les disputes es resolien amb la sortida del partit del grup que estava en desacord amb la direcció.

A partir del 1968 el PCE es va començar a distanciar de la tutela de la URSS, i Carrillo –juntament amb els líders comunistes d'Itàlia i França– va crear el corrent conegut com a "eurocomunisme".

Un cop mort Franco, Carrillo va tornar a Espanya i va ser detingut. Abans, però, havia contactat amb el govern d'Adolfo Suárez, a qui havia donat garanties de moderació dels seus militants i havia promès fidelitat al règim monàrquic. La seva mentalitat, més oberta i cautelosa que la de molts militants comunistes, va fer que fos considerat per moltes persones com un dels personatges que va possibilitar l'èxit de la transició política a la democràcia a Espanya, i per d'altres com un traïdor a la República per acceptar símbols com l'actual bandera espanyola o la monarquia.

El 15 de juny del 1977, en les primeres eleccions democràtiques estatals, Carrillo va ser escollit diputat al Congrés per Madrid. Posteriorment va formar part en el procés d'elaboració de la nova Constitució. Va repetir com a diputat el 1979 i el 1982. Els resultats del Partit Comunista, però, van començar a minvar. Finalment, Carrillo va ser expulsat del partit el 1985 per les confrontacions internes entre els diferents sectors. L'any següent va crear un nou partit, el Partit dels Treballadors d'Espanya-Unitat Comunista (PTE-UC), que va acabar integrant-se al PSOE –tot i la negativa de Carrillo, que no s'hi va voler allistar pel fet de ser un partit socialista i no comunista.

Des de l'intent fallit del PTE-UC, Carrillo ja no va tornar a primera línia política. Va dedicar-se a escriure, a fer conferències i a participar en tertúlies radiofòniques.

El 2005 va ser investit doctor 'honoris causa' per la Universitat Autònoma de Madrid.

Amb la mort de Santiago Carrillo desapareix un dels últims protagonistes de la Guerra Civil i de la lluita d'ideologies que tant va marcar Espanya el segle passat. Anarquistes, franquistes, comunistes i republicans van ser els protagonistes de l'etapa més dura de la història espanyola recent. Amb aquesta mort es tanca una carpeta que sovint forceja per tornar-se a obrir.