Els carrers seran sempre... per cantar

Barcelona"Els carrers seran sempre nostres”. La crida antifeixista dels moviments socials sovinteja aquests dies en totes les concentracions, sobretot des que la Guàrdia Civil va entrar a la seu del departament d’Economia dimecres passat. S’exclama marcant les tòniques, però és tan curta que no admet melodia: no es pot cantar. I com sabem des de temps immemorials, no hi ha concentració humana en què no es canti. Els carrers són i seran sempre per cantar. Per això mateix, a més de cridar consignes, a les manifestacions i actes a favor del referèndum de l’1-O es canta, i molt. N’hi ha que demostren bona memòria, com els que aquests dies projecten cap al cel tots els versos de L’estaca i el Virolai. D’altres, els més joves, s’abraonen sobre el “Què volen aquesta gent que truquen de matinada” i xiuxiuegen tímidament la resta de la cançó de Maria del Mar Bonet. I a Valls els veïns no van necessitar cantar sencera Passi-ho bé, perquè amb un parell de versos ja n’hi havia prou per acomiadar la Guàrdia Civil, que havia escorcollat El Vallenc.

La banda sonora pre 1-O s’està construint als carrers de Catalunya amb cançons de ràbia i d’esperança i amb versos que es resignifiquen. Per cert, l’experiència de tot el que s’està escoltant aquests dies certifica que la tradició coral ajuda a projectar el cant col·lectiu, tot i que també hi ha solistes de bona voluntat i afinació relaxada, com la coordinadora general del PDECat, Marta Pascal, que a l’acte de la Tarraco Arena va portar La gallineta de Lluís Llach als límits del pentagrama.

La revolta i l’esperança

El camí de ‘L’estaca’ a ‘Agafant l’horitzó’

Quan Podem va celebrar el primer Vistalegre, es va debatre sobre la necessitat de renovar el repertori de la cançó de protesta perquè seguien sent hegemòniques les peces antifranquistes, inclosa L’estaca. El debat és legítim, però davant la potència de versos com els de Llach, per què renunciar a una cançó que expressa tan bé el caràcter col·lectiu d’una revolta? L’estaca s’està cantant als carrers, també als del barri madrileny de Lavapiés, on el 17 de setembre es va convertir en una coda emocionant a l’acte de suport al dret a decidir que es va fer al Teatro del Barrio.

Com que la mobilització pel referèndum està sent intergeneracional, també hi ha espai per a la música acabada de sortir del forn, com la cançó Agafant l’horitzó, de Txarango, una crida a l’esperança que va acompanyar la ciutadania que va respondre pacíficament quan la policia espanyola va intentar entrar a la seu de la CUP a Barcelona.

La ràbia i l’amor

De ‘Què volen aquesta gent’ a un ús imaginatiu de ‘Boig per tu’

Quan una concentració s’allarga, la gent troba la manera d’evitar l’ensopiment, primer amb consignes i després amb cançons. És el que va passar a la cruïlla de la rambla de Catalunya amb la Gran Via. De cridar “No passaran” a cantar Els segadors i L’estaca el trànsit va ser breu, però les hores anaven passant, i finalment es va improvisar un escenari perquè els músics acabessin organitzant el repertori. A la nit, quan els cotxes de la Guàrdia Civil ja s’havien transformat en obres d’art insurreccional, es va viure un dels moments més intensos quan es va cantar Què volen aquesta gent, de Maria del Mar Bonet: ràbia concentrada d’un lirisme commovedor.

Quan s’analitza des de fora aquesta revolta catalana, una de les coses que més desconcerten és la seva naturalesa alhora abraonada, assenyada i gairebé dadà (val a dir que el dadaisme també amara el govern espanyol, que ha decidit allotjar policies al vaixell del Piuet). Musicalment, el moment que explica millor tot plegat es va viure a la Universitat Autònoma. Els estudiants van escridassar una periodista de La Sexta fent-li notar el desacord amb el to de les informacions de les televisions espanyoles. I, de sobte, en un gest d’amor que semblava més sincer que irònic, i potser conscients que no era just carregar contra la periodista, els estudiants van començar a cantar-li Boig per tu mentre ella somreia sorpresa i agraïda. Sí, la lenta de les revetlles, la dels Sau, que, en comptes de reflectir, reflecteixen, també forma part de la banda sonora de la mobilització pel referèndum. Qui ens entengui... que ens deixi votar.

Nous significats

I si ‘Corren’, dels Gossos, ara fos ‘Voten’?

La mateixa gent que dimecres va enlairar el lament de Maria del Mar Bonet sobre els que truquen de matinada va cantar Corren, la cançó dels Gossos. “Corren, corren pels carrers, corren”, diu la tornada. Enmig de la multitud que ocupava la cruïlla de la Gran Via amb la rambla de Catalunya, alguns modificaven una mica la cançó: “Voten, voten pels carrers, voten”. No era un crit unànime, de fet era minoritari, però qui sap si no serà l’espurna que afegirà un nou significat al tema del grup de Manresa.

Cançons de companyia

L’estibador d’Els Surfing Sirles i ‘Insurrección’ d’El Último de la Fila

La banda sonora d’un moment no és només el que es canta als carrers. També en formen part cançons que l’actualitat recupera per diverses raons. Tan aviat com la Fiscalia de l’Audiència Nacional espanyola va treure a passejar el santcristo gros de la sedició, la rima duia a rescatar Insurrección, d’El Último de la Fila. És una cançó de desamor, però el títol i la frase final criden de manera inequívoca a la revolta insurrecta. I quina gran cançó, per cert. D’amor i sobretot de desig és l’I feel love que cantava Donna Summer i que Els Surfing Sirles van convertir en una oda a un estibador. Avui la versió sona a homenatge als estibadors que giren l’esquena al vaixell del Piuet.