De la carn al cotxe: així és la batalla cultural entre l’esquerra i la dreta
MadridLa polèmica sobre les macrogranges i la carn provocada per unes declaracions del ministre de Consum, Alberto Garzón, a The Guardian, ha servit a la dreta per plantejar una batalla cultural a l’esquerra al voltant del consum de carn i el suport al medi rural. Però hi ha moltes més carpetes d’aquesta batalla, com el feminisme o la memòria històrica, que divideixen Espanya en dues realitats fàcilment identificables.
1. Carnívors versus vegans
Rere la polèmica de Garzón el PP no pretén tant defensar les macrogranges com subratllar que l’esquerra és un perill per al món rural per la seva oposició al consum de carn. És veritat que el veganisme com a manera d’evitar l’impacte de la ramaderia en el medi ambient i també per motius de salut guanya adeptes cada dia. I això fa que, per oposició, menjar carn i fer-ne ostentació es vinculi a posicions dretanes.
Tot i això, el PSOE defuig entrar en aquesta batalla i s’ha desmarcat d’Unides Podem perquè creu que li provocaria un desgast electoral en zones rurals on encara té suports importants.
2. Animalistes versus caçadors
Aquesta carpeta està directament vinculada amb la primera. L’esquerra fa bandera dels drets dels animals i de la seva protecció davant d’una dreta que, amb l’excepció de Cs, s’alinea amb els caçadors i vincula aquest moviment amb un fenomen exclusivament urbanita que pretén imposar al medi rural com ha de viure.
En aquest cas, però, el PSOE sí que està alineat amb la resta de forces d’esquerra del Congrés i aquest any està previst que s’aprovin diverses iniciatives legals sobre aquesta qüestió, tant per millorar les condicions de vida dels animals a les granges com de les mascotes. L’esquerra considera que la sensibilitat social ha evolucionat els últims anys i que ja hi ha una majoria sòlida favorable a limitar qualsevol tipus de maltractament animal.
Relacionada amb aquesta qüestió hi ha la tauromàquia, que ja està prohibida en diversos territoris, com Catalunya, les Balears o les Canàries. Aquí el PSOE tampoc hi vol entrar. En canvi, el PP i Vox fan bandera de la defensa de la tauromàquia. Un signe de com els temps han canviat és que els reis actuals no van a corrides, com sí que ho feien Joan Carles I i Sofia i encara fa la infanta Elena.
3. Feministes versus amazòniques
La llei de garantia de la llibertat sexual, coneguda com la de només sí és sí, conseqüència del cas de la Manada, ha portat la batalla cultural feminista al Congrés. El PP i Vox s’oposen a una llei que busca clarificar el concepte de consentiment i unifica els delictes d’agressió i abús. Tot i això, hi ha matisos. Vox no considera que hi hagi “violència de gènere” sinó “violència intrafamiliar” protagonitzada tant per homes com per dones, un punt en el qual al PP hi ha divisió. Als populars hi conviuen posicions pròximes a la de Vox, com la de Cayetana Álvarez de Toledo, que defensa les tesis del feminsme amazònic de Camille Paglia (que està en contra de qualsevol discriminació positiva, com ara les quotes), amb feministes clàssiques com Ana Pastor. De fet, tant el PP com Cs han participat en les últimes marxes del 8-M.
En el cas del PSOE la divisió es produeix al voltant de la llei trans, que el feminisme més tradicional veu amb recel. Tot i això, la majoria del partit fa costat a la iniciativa. També hi ha divisió a l’esquerra pel que fa a la prostitució, en què conviuen posicions abolicionistes totals amb d’altres més prodrets.
4. Espanyolisme versus plurinacionalitat
Tota la dreta fa pinya en la defensa del castellà com a llengua preeminent respecte a la resta, i de fet hi ha cops de colze per presentar-se com els seus grans defensors. Cs, per exemple, reivindica el seu paper històric en aquesta qüestió i acusa els populars d’haver fet els ulls grossos pels seus pactes amb els nacionalistes o, encara pitjor, de practicar la mateixa política lingüística que ells en llocs com Galícia. És cert que a dins del PP hi conviuen diferents sensibilitats, però els plurilingüistes estan en franca minoria.
En aquesta qüestió qui més planta cara a la dreta és, a més dels partits independentistes/sobiranistes, Unides Podem, que té diputats com Joan Mena que han defensat la immersió amb contundència. En canvi, el PSOE dubta i no fa bandera de la defensa de la immersió, per exemple. Els últims fronts de batalla han sigut precisament el cas de Canet, on la dreta ha presentat Catalunya com un lloc assimilable a la Sud-àfrica de l’apartheid, i Astúries, on s’ha obert el debat per oficialitzar l’asturià.
En el rerefons d’aquesta defensa del castellà hi ha el nacionalisme espanyol de sempre, visible als carrers amb la proliferació de banderes als balcons i que avui dia s’ha traslladat a objectes com polseres, pins o, més recentment, mascaretes.
5. Indigenisme versus defensa de la colonització
Relacionada amb l’anterior, hi ha la qüestió del paper històric d’Espanya en la colonització de l’Amèrica Llatina. Aquí també coincideixen, amb diferents graus, el PP, Vox i Cs, que consideren que s’ha d’estar orgullós del que van fer els espanyols al nou continent i defensen que hi van portar una civilització superior a un lloc on abans només hi havia violència i salvatges. Pablo Casado ha arribat a dir que la Hispanitat només està per darrere de Roma com a gran fita de la humanitat. Aquestes tesis són reforçades per un seguit d’historiadors que, com Elvira Roca Barea, carreguen contra la llegenda negra, que consideren un invent anglès. Tots ells apareixen en el documental España. La primera globalización, que es va estrenar el 12 d’octubre.
Aquesta postura és la resposta al moviment indigenista que els últims anys està creixent a l’Amèrica Llatina i que ara mateix té el seu màxim exponent en la figura del president mexicà, Andrés Manuel López Obrador. Aquest moviment reivindica les cultures indígenes anteriors a la colonització i denuncia els estralls que van provocar els europeus amb iniciatives com l’enderrocament d’estàtues. Per a la dreta, l’indigenisme està estretament relacionat amb el comunisme.
6. Immigració versus multiculturalisme
Aquesta és una clivella bàsica que identifica l’extrema dreta a tot arreu. A Espanya Vox demana més controls fronterers i vincula sense escrúpols la immigració amb la delinqüència i la violència sexual, especialment la d’origen magribina. La Fiscalia fins i tot va denunciar un cartell de Vox a les eleccions madrilenyes per xenòfob, però la justícia el va avalar. El PP intenta defugir aquest debat per no ser titllat de xenòfob, igual que Cs. Però on sí que coincideixen amb posicions ultres és en la defensa de la cadena perpètua. Tots tres defensen l’anomenada presó permanent revisable, una cadena perpètua encoberta.
L’esquerra la considerava inconstitucional i la va portar al TC, que la va avalar.
7. Límits al cotxe versus ús del vehicle privat
L’esquerra fa bandera de la lluita contra la pol·lució a les grans ciutats i aposta per posar barreres a l’ús del cotxe privat, mentre que la dreta està dividida sobre aquesta qüestió. En realitat no és que estigui dividida, sinó que adopta una postura en funció de si es troba al govern o a l’oposició. L’exemple paradigmàtic és Madrid, on el PP i Vox van fer campanya contra el pla de Carmena per limitar l’accés dels cotxes al centre, mentre que, un cop al govern, l’alcalde popular José Luis Martínez-Almeida ha recuperat el pla rebatejant-lo com a Madrid 360. Mesures similars de pacificació dels centres s’han fet en altres ciutats governades pel PP, com per exemple Màlaga.
En canvi, l’esquerra fa bandera d’un mitjà més sostenible com és la bicicleta. Una imatge icònica va ser l’arribada en bicicleta de l’alcalde de València, Joan Ribó, a l’Ajuntament en el seu primer dia de mandat.
8. Eutanàsia versus provida
La votació sobre la llei d’eutanàsia, aprovada el 18 de març del 2021, dibuixa una altra clivella de la batalla cultural. A un costat, el PP i Vox, votant en contra i alineant-se amb les posicions provida dels grups ultracatòlics, i al davant, tota la resta, inclòs Ciutadans, que en aquest àmbit s’alinea amb l’esquerra.
Queda pendent per a aquest 2022 la reforma de la llei de l’avortament perquè realment sigui un dret en tot el territori espanyol. Actualment, els governs conservadors dificulten l’aplicació de la llei. Una diputada de Vox a l’Assemblea de Madrid, Gador Joya, feia ecografies a les portes d’una clínica per persuadir les noies que volien avortar.
9. Franquisme versus antifranquisme
La memòria històrica és una batalla cultural que va obrir José Luis Rodríguez Zapatero amb la seva llei del 2007. A grans trets l’esquerra defensa que s’han d’exhumar les fosses del franquisme i prohibir qualsevol mena d’exaltació de la dictadura, mentre que la dreta, en la qual tenen cabuda nostàlgics del franquisme, defensa que s’han de deixar les coses com estan.
El govern de Pedro Sánchez va treure les restes del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos l’octubre del 2019 i prepara una nova llei de memòria històrica, tot i que de moment està guardada en un calaix per manca de suports.
10. Restriccions versus llibertat
La gestió de la pandèmia també ha derivat en un capítol de la batalla. La presidenta madrilenya, Isabel Díaz-Ayuso, encapçala les posicions contràries a les restriccions amb un discurs que defensa la llibertat individual per sobre de tot. Així, durant l’estat d’alarma, va ser en barris rics de Madrid on hi va haver protestes contra el confinament. Tot i això, al PP no hi ha una posició unitària, però el líder de Vox, Santiago Abascal, va anunciar que no es posaria la mascareta pel carrer. El TC ha donat la raó a Vox en els seus recursos contra el tancament del Congrés i l’estat d’alarma.
Tot plegat, sumat a clàssics ideològics com la clivella impostos/no impostos, dibuixen el terreny d’una batalla cultural per l’hegemonia política que perfila dues maneres molt diferents de veure el món. També a Catalunya, però aquest xoc és especialment visible a Espanya.