Carlos Carrizosa i la distopia que ens va esclatar a la cara

Crisi social, financera i de valors, i, de regal, una pandèmia que comença com una grip. Qualsevol seriòfil de soca-rel s’ha passat el 2020 repetint que tot el que hem viscut en els últims temps ja ho explicava Years and years, la distopia massa real que Carlos Carrizosa ha triat com una de les seves sèries preferides. La ficció és, a banda d’apocalíptica i descoratjadora, una plantofada amb la mà oberta a la política populista, aquest adjectiu repetit fins a l’extenuació i que els líders polítics atribueixen als seus rivals però que ningú assumeix com a propi. Segurament Vivienne Rook, aquest transsumpte de Donald Trump i Boris Johnson que interpreta Emma Thompson, tampoc assumiria mai els seus deixos populistes: ella defensa que parla de les coses que realment importen a les persones, un mantra que hem sentit en innombrables ocasions des de diferents extrems de l’arena política, també des de Ciutadans. El populisme és el pecat del qual Carrizosa ha acusat els partits independentistes i Podem i l’etiqueta que moltes vegades ha portat penjada la formació taronja. Perquè els populistes sempre són els altres.

Les teòriques diferències insalvables entre partits semblen més salvables quan entren en joc les sèries. Carrizosa coincideix amb Pablo Iglesias a l’hora de triar entre les seves opcions Joc de trons, la sèrie que el líder de Podem va regalar a Felip VI fa uns anys. La temptació d’establir comparacions de pa sucat amb oli entre les lluites de poder per ocupar el tron de ferro i els moviments de peces al capdavant de Ciutadans és massa llaminera. Que Carrizosa hagi sigut el candidat de Ciutadans passant per sobre de Lorena Roldán, triada a les primàries, i que aquesta hagi fet el salt al PP és una trama que a George R.R. Martin no li hauria costat gaire imaginar. Qui de les peces d’aquesta partida d’escacs és Targaryen i qui Stark és una decisió que deixem per al lector.